Infinita

Vols que et digui una cosa bonica? Ets infinita.  

Ai, l’amor!

L’amor no és com ens havien dit. En ocasions pot ser millor, però no és com ens havien dit. No el pots posar en un compartiment estanc i dir que és això o allò. No segueix el guió de les pelis de dissabte després de dinar; escenes amb olor a sobretaula, que de tant engolir…

Amigues arbre

Tinc una amiga que reposa en un marge de riba assolellat. Des del seu racó es veuen passar tots els matisos de les estacions de l’any: el groc dels camps a l’estiu, palla seca; l’ocre taronjós de les muntanyes quan arriba Tots Sants; aquell verd fosc deslluït de l’hivern, i els esclats de la primavera….

Dilluns

Sovint l’ansietat torna a vèncer, encara que sigui momentània. Passa quan els fets es torcen i no prenen el rumb que esperava. Per un moment m’absorbeix la frustració i el desig de que el transcurs de les coses sigui diferent. Amb el temps he après a identificar quan això passa i procuro posar-hi remei. Respirar….

Ser bandada

Ser bandada per córrer salvatges i arrecerar-nos plegades de vents i tempestes. Caminar compassades mentre escrutem el territori. Ensenyar les dents quan fa falta. Ballar la vida, però també plora-la vora el caliu d’una foguera. Fixar la mirada, amb ulls mig clucs, seguint l’instint d’una cacera col·lectiva. Udolar sota la claror de lluna plena.  Abraçar-nos,…

Pum!

Érem terratrèmol, caos. I jo m’hi vaig llençar de cap. Ho volia viure sense matisos. Però si em preguntessin si ho tronaria a fer, ara mateix respondria que no. És cert que no aspiro a un amor diluït, però tampoc vull un amor que m’esgarrapi les entranyes i que després no es quedi per frenar-me…

Passaports

La comunicació és un dels meus puntals. Però el periodisme no és la meva vocació, tan sols és l’excusa perfecta per apropar-me a realitats que d’entrada em serien vetades. És el meu passaport. Un cop dins m’agrada moure’m com una antropòloga per observar les situacions diverses i els seus ritmes. Aquest blog és el meu…

Calaixos

De tant regirar endins, he acabat com un calaix desendreçat. Com m’agrada posar ordre.

Contradiccions

S’acaba el dia i em dono permís per contradir-me amb tot el que he afirmat avui.

Per què no ens parlem?

Per què tenim la costum de no explicar-nos? D’evadir conflictes i optar pel silenci, la inacció, que és la pitjor de les respostes? Fugides cap endavant que ens fan ensopegar amb alguns mots encallats. Tenim por, a què? A ferir a l’altre o a no voler-nos escoltar? Aquesta paràlisi fa que amunteguem paraules no dites,…

Estima’t molt

Avui, 6 de setembre, 9 mesos exactes després de l’absència de la meva amiga Anna, jo compleixo 28 anys. I abans de seguir mirant cap endavant, vull donar un cop d’ull als dies que em precedeixen. Càncer, tumor cerebral, paraules que espanten. Recordo els primers mesos de la seva malaltia, que es van allargar fins…