29 en lluna plena

Enceto els 29 després de passar més d’una setmana als peus de la serralada de l’Himàlaia. He caminat sota l’esguard de cims monstruosos, encara que molts cops restaven ocults rere la boira densa i brillant. Tot i això, n’he pogut admirar diferents perfils i cantons quan el cel s’obria de cop, després d’una llarga espera que he aguantat impacient. Ben mirat, aquestes muntanyes no ens són tan diferents. Algunes de les seves cares queden a la vista, aquelles que són més conegudes i apreciades per la gent. D’altres es mantenen amagades, tan sols es veuen des de llocs molts concrets o menys transitats. Ocultes o no, sempre hi són. Aquest viatge és una exploració de les meves arestes i cares menys conegudes, per això molt sovint em trobo mantenint conversacions amb una desconeguda. Em redescobreixo amb l’alienació de mi mateixa. I d’això, precisament, tracten els viatges. 

El que em fa feixuc el camí és la constatació de saber que no sempre sóc el que espero de mi. Jo voldria pronunciar sempre el millor consell i oferir la cara més amable, deixar brollar una veu dolça i comprensible, donar un cop suau a l’espatlla. Però no sóc així, almenys no ho sóc sempre, i procuro acceptar-ho i treure’n partit. Això em porta a una búsqueda aferrissada de la meva singularitat perquè tinc una por terrible a diluir-me amb els altres; els veig tant que de vegades em perdo de vista. Com a dona, sento un impuls sense fre per reivindicar-me plena i completa, cerco l’autenticitat, i és així que toco polaritats amb la intenció de fondre la cara i la creu d’una mateixa moneda, per tal de portar-la sempre a la butxaca. 

Simplement sóc. Sóc enmig d’una societat que silencia les veus que no encaixen i que ha creat una melodia de fons falsa i hipòcrita. Sóc les passes ja caminades d’aquella que fa un temps es va preguntar cap a on volia anar. I rere cada passa he trobat el gust a sentir-me incòmoda. No imagino una vida sense el joc de papers, d’intercanvi de rols, tot i que sovint necessito un apuntador per no perdre’m dins l’obra i confondre’m d’escenari. Sóc cíclica a llum de lluna, en moviment com el baixar de les aigües. Per això ens estimo així, dones llunàtiques, dones riu. 

Pel camí que condueix al camp base de l’Annapurna degotegen cascades improvisades que descarreguen l’aigua del monzó. Van a parar a rius agitats i tèrbols que es desborden i que deixen al seu pas roques erosionades per la ferocitat torrencial. Aquests dies hem entrat en boscos de verd fosforescent que recorden a un conte de fades i bruixes. Trepitjant la molsa humida jo perseguia un somni, que sempre em quedarà a la memòria com a record oníric. Com aquell cel cobert d’estrelles al qual els cims més punxeguts graten la panxa. 

Hi hagut dies de boira intensa i pluja intermitent. Podríem veure els gegants de neu, gel i pedra que teníem al costat? Costa suportar els espais de blanca boira, aquesta que poc a poc t’entela el pensament. M’he endut fins a 4.130 metres les cabòries més bàsiques, les que van encendre el motiu d’aquest viatge. Des que vaig arribar a Nepal se m’ha creuat gent que m’ha fet errar pels laberints de la ment i els seus carrerons sense sortida. He vist la mort i l’he olorada al crematori al costat del riu. M’he trobat enmig d’un grup d’enriquidora complexitat i se m’han esmicolat uns quants mites, molts dels quals tenia associats a mi. I de fons, moltes vegades sense veure-les, he tingut l’esguard d’aquestes muntanyes, d’una bellesa esfereïdora. 

Enmig de tanta boira em preguntava on quedava la vida després del dolor. De la pèrdua de l’Anna en vam fer brotar un arbre que ara és racó sagrat d’un poble, espai per a l’harmonia. Del dolor que penetra en més d’un cor en fem saba que recorre tots els nostres cossos a l’abraçar-nos, la bombegen des d’un cor que reconeix ferides alienes i les fa pròpies per tal d’habitar un dolor universal. De pujada vaig entendre que sempre hi ha espai per a la vida, com les flors de l’Himàlaia, que lluquen serenes a més de quatre mil metres. Un paisatge florit a tocar del glaç etern. 
Per fortuna, a 4.130 metres, se’ns van mostrar uns cims esgarrifosament preciosos. En certa manera potser són això les muntanyes, la manifestació de la dualitat de la vida. El territori on alliberar les nostres pors i al mateix temps dominar-es. On acceptar que un pas en fals et pot precipitar al buit. Són la llibertat després de la paràlisi. 

Aquesta primera nit dels meus 29 anys faré servir la lluna plena com a far, sabent que vosaltres la il·lumineu a l’altre costat. I quan arribi el moment de refer camí, sabré a qui tornar. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s