Qui sóc?

Ivet Eroles Palacios

IMG_20180215_132743Vaig néixer en un poble menut als peus d’una muntanya tosca, el Montsec. De petita la vaig pintar de blau i em van dir que això no podia ser, que les muntanyes són verdes, però no m’ho vaig acabar de creure mai. Ara, camí cap als 30, la segueixo veient blava quan hi flota la calitja i he acariciat el gris i el roig de la seva roca, escrutada per arbres verds i robustos que es torren sota el cel d’estiu. Santa Maria de Meià és diu el meu poble i ronda els 60 habitants. En aquest entorn vaig créixer, portant una vida lleu.

La fal·lera per llegir i enllaçar paraules es va manifestar aviat, quan em sorprenia la matinada amb un llibre recolzat al pit o iniciava relats rere les finestres humides. Tinc predisposició a deixar-me endur per les ficcions de l’experiència, amb la imaginació i la fantasia com aliades fidels. Potser ha estat el dormir sota un cel tan net, els diumenges al cinema o els records de les padrines, assegudes al pedrís de la plaça… la qüestió és que sempre he volgut explicar-me a través de les paraules.

Aquests desitjos, però, s’han esberlat contra murs que jo mateixa he construït. L’escriptura em despulla i deixa al descobert estries, ferides, cicatrius, tot allò que he mantingut ocult a la vista dels altres, per por a ser jutjada. Però jo mateixa m’he aplicat la pitjor de les sentències, paralitzada pel terror de no estar a l’alçada de les pròpies expectatives. Per vèncer el desbloqueig, m’he hagut de dedicar moltes carícies, mimar-me pam a pam i aprendre a demanar ajuda per fer més dòcil el camí. Es tracta d’una reconciliació lenta, un procés de pau amb mi mateixa per apaivagar part dels meus conflictes. Aquest blog és un pas més en aquesta direcció. M’espolso les pors i deixo en un racó les cuirasses.

M’escriuré tal com sento, no ho sé fer de cap altra manera.

[Podeu visitar el meu portafoli professional aquí]