Sóc una de les tantes persones que tornarem a Catalunya passat l’1 d’octubre. Ni jo ni la meva companya de viatge podrem votar perquè no tenim cap residència fixa a l’estranger, simplement ens dediquem a viatjar. Aquests dies ens han enganxat ben a tocar de la serralada de l’Himàlaia i la pluja i el cansament ens han portat a buscar refugi en un petit poble que afortunadament disposa de connexió a Internet. 

Des d’aquest aixopluc temporal, veiem a distància com el món es sacseja. Impossible desconnectar quan a casa nostra és veu tentinejar aquell anomenat règim del 78. No és l’única forta sotragada que ens arriba, també sentim que Mèxic tremola i escoltem el testimoni d’amics migrats en aquest país que anhelen visitar, veus compungides però a l’hora fascinades davant les mostres de solidaritat. 

Nosaltres no hem format part de la gran massa que aquest 20 de setembre va sortir al carrer per exigir democràcia ni estem al costat dels que busquen cossos entre les runes de la capital mexicana. Com a molt, compartim menjador amb la família que regenta aquest humil hostal nepalès, que es va haver de tornar a edificar després del fort terratrèmol que va sacsejar el país ara fa més de dos anys. Els hi parlem de Mèxic i s’entristeixen i es lamenten recordant els seus morts i les esquerdes que avui en dia encara són visibles. Ells, fills d’exiliats tibetans, miren les fotos de les manifestacions a Catalunya i ens retornen els varis mots en català que van aprendre quan un grapat de voluntaris van acompanyar-los a sortir de les runes. 

Nosaltres no podrem votar aquest 1 d’octubre, però buscarem connexió per seguir en directe com es desconnecta el règim del 78. Aquestes muntanyes ens retornen una vegada i una altra a casa nostra. Els boscos de pins, els cims amb caputxes blanques. Tot és exageradament més gran, però curiosament familiar, posant de relleu que no existeixen fronteres entre els pobles que decideixen apropiar-se del seu futur.

Com serà Catalunya a la tornada? Nosaltres, que hem traslladat les nostres vides de forma temporal i desitjada a un altre país sabem que aquesta és una de les càrregues del viatger, saber-te a milers de quilometres quan la gent de la teva terra brama. Penso en Catalunya el passat 17 d’agost, que ens va enxampar lluny però ens va tocar de ben a prop. Jo no sabia que fer-ne de tanta tristesa, de tanta fúria, sabent que a molts llocs del planeta cada dia és 17 d’agost. Altre cop la resposta es va formular al carrer amb els crits valents d’una societat desobedient que planta cara a la por.  També als carrers de Kathmandu, quan un noi turc es va adreçar a nosaltres al sentir-nos parlar en català, ell no necessitava mots per comprendre’ns i simplement en vàrem tenir prou amb la complicitat de les mirades i gestos.

Tard o d’hora tornarem al lloc d’on vam partir sabent que res serà ben bé igual. Abans, farem poca cosa més que compartir amb viatgers i amb locals tot allò que ens sacseja, portant-ho a llocs del planeta que s’enfilen més enllà de 7 mil i 8 mil metres. Recollirem les històries que ells ens vulguin explicar, aquelles que parlen de pobles que tenen la força i la determinació per reconstruir-se.