Aixalda

Conec un llogaret. És allà, on s’esvaeixen tots els camins, on emanen tots els rius. Hi habiten éssers despentinats amb les ales a mig créixer. Porten el rostre rascat de branques i relliscades; fulles enganxades als pòmuls bruts de terra humida. El seu cos és un decorat de cicatrius boterudes, cuixes ensangonades, fractures esbiaixades. …………………………………………………………….el…

La llibertat i altres exilis

L’any 1942, Aulus-les-Bains, una població francesa fronterera amb el Pallars Sobirà, va rebre 587 persones jueves al centre de confinament; se sumaven a les que ja havien arribat en els darrers anys. Unes 160 van aconseguir escapar-se creuant els Pirineus amb l’ajuda dels passadors de la vall. Resseguien camins d’esperança, camins de refugi que havien…

Salvavides

Una promesa carmesí et regalima pels llavis. Apropes la boca al meu lòbul esquerre i nombres un mot compost que parla de vida, d’aferrar-s’hi. Ho dius en un ofec, amb certa urgència, mentre el teu cap vacil·lant s’aparta del meu. Però abans m’esgarrapes un tros d’orella amb la punta de les dents i ensumo la…

Biu blanc

  És una mort muda, quieta i abandonada. És una mort petita, constant, imperceptible, com una fuita de gas. Shhhhhhhh. Et deixa en estat de latència. Paralitzada. M’ho ha explicat la nova branca que ara és part de mi. Que ara soc jo. Jo brotava en una d’aquelles feixes perdudes, traient el cap entre murs…

Pantigana

“Som pagesos, no som hippies ni poetes… i entenem que la natura per si sola és la major obra d’art” el Celler del Batlliu Dono salts seguint el rastre d’una dona. De vegades se’m perd, però el vent, amb un dels seus cops, em porta l’olor que li és pròpia, garnatxa i macabeu. I me…

Finestres

“Quins plans tens?”, em diuen. És una d’aquelles preguntes que apunten al futur. Et podria oferir multitud de respostes, depenent de com m’enganxis, però em guanya la més simple, real i sincera, la que domina el meu present.  Has tret mai el cap per la finestra? Jo ho faig al dematí, també al capvespre, i…

Escarba

“Espero tant i tant de tu que esperant moro amb tu” Maria Arnal i Marcel Bagés “A la vida”, 45 cerebros y un corazón Atrapada dins d’un forat, en el melic profund d’una vall sense nom, aixeca el cap; un gest contra l’asfixia. Com sortir del clot. El vent xoca entre cingles, s’endú el so…

Revoltim de primavera

L’aire va ple de partícules de primavera, les deixa enganxades arreu, a les roques, a la pell, s’escolen per les narius, que les impulsen endins, arrencant sons al seu pas. Les pupil·les resten atentes a la imminència d’un esclat,  aquella explosió cíclica que avança a mesura que el sol guanya segons a l’horitzó. Qui ha…

Orgull al marge

Existeix un tipus d’orgull outsider, rústic, aspre com les roques que decoren l’escenari on ens va tocar créixer, sec com els matolls a l’hivern, difuminat per tanta boira. És un orgull compartit per totes aquelles que estimen sense remei els territoris d’ubicació dubtosa sobre mapa. La certesa de saber-se d’un lloc que mai sortirà als…

La vida simple

Escriure significa deixar abandonats retalls de frases que algun dia podrien transformar-se en conte, en text, qui sap si en novel·la. Però es queden arraconats en un tros de paper i s’obliden, com s’obliden tantes i tantes coses que un dia van ser importants, que van aparèixer davant nostre de sobte, amb tota la significació…

Punts grocs

Fa poc més d’un any, la Sílvia i jo ens vam perdre per una regió del nord del Nepal. Punt i a part del viatge que reprendríem a Catalunya, sense sospitar, tan sols imaginant, on podríem estar vivint a hores d’ara. Anàvem i tornàvem pels caminets traçats arreu de la vall del Langtang i sempre…

Capítol I

Hi havia una vegada una nena que s’havia oblidat de jugar. Va ser de forma gradual, imperceptible. No recordava el nom d’alguns jocs ni què havia sentit en practicar-los. Però aquella amnèsia, aquell buit, li provocava una enyorança que no sabia ben bé d’on venia. Amb el pas del temps, se li havien estirat les…