No existeix

“Què és el temps? El temps no existeix”, em deia un bon amic, i potser tenia raó. “Ves amb compte, que a mesura que creixes el temps passa volant”, m’advertien els grans, com si de cop la setmana es convertís en una successió de dies que transitaven davant seu, difícils d’atrapar.
No sé pas quan va ser que vaig invertir aquesta tendència. A mi els dies em donen per a tot, no se m’acaben. En una setmana hi poden cabre mesos i asseguro que això és el contrari a l’avorriment. No espero amb impaciència l’arribada del cap de setmana perquè per alguna raó que no entenc el meu dia preferit és el dimecres, que no està ni al mig com el dijous. Serà perquè no confio amb les expectatives i el dissabte em sembla una promesa a mitges.
Diuen que en els viatges se’t condensa molt de tot, no s’equivoquen, no, hi ha molt de nou a comprendre, a integrar. Però dec tenir una idea poc precisa dels viatges, perquè per a mi no recauen en recórrer centenars de quilòmetres o apreciar fisonomies que em són poc comunes. Per a mi viatjar és sinònim de viure i ho puc fer des del sofà al sortir de la feina o mentre passejo amb la meva gossa un capvespre de primavera. Més aviat em sembla que viatjar té més a veure en com et mous per dins que el que deixes entreveure a fora.
No vaig ni faltada ni sobrada de temps, simplement tinc temps per a tot. Encara que és ben cert que visc a ritmes descompassats, la rapidesa de les meves accions no es correspon amb les hores, minuts i segons que requereixo per assimilar-les. Així que podria dir que visc en una realitat temporal paral·lela, entre el que dic i faig i en el com ho sento. Sovint els primers intenten imposar-se al segon, però, afortunadament, no hi ha manera.
Què en fèiem del temps a Nepal? Teníem setmanes en les quals se’ns queia al damunt el cel sencer, llamps i trons, l’aigua ens calava als ossos. Hi havia dies en els què la boira era tan persistent que no ens deixava veure els imponents cims que ocultava tan sols uns metres enrere. Era tan forta la presència del temps, que es filtrava per alguna de les nostres cicatrius mal embastades i se’ns instal·lava dins. De cop, però, un matí s’esvaïen els núvols i ens apuntaven directes els rajos del sol. Aleshores perseguíem la calma, resseguint els camins per on ens deien que l’havien vist. I la trobàvem, i tant que la trobàvem. Passàvem tardes senceres amb ella, l’observàvem i deixàvem que ens tragués el fred de dins. Ens conduïa per parlars que ens eren poc coneguts, per situacions de les quals tan sols en compreníem els gestos. La respiràvem, l’assaboríem i passats uns dies que alguns dirien que eren pocs, divisàvem al fons la tempesta, com si l’haguéssim invocat.
En el fons potser tan sols esperàvem, tal com deia l’Ovidi Montllor, viure “un dia que durarà anys”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s