Fa poc més d’un any, la Sílvia i jo ens vam perdre per una regió del nord del Nepal. Punt i a part del viatge que reprendríem a Catalunya, sense sospitar, tan sols imaginant, on podríem estar vivint a hores d’ara. Anàvem i tornàvem pels caminets traçats arreu de la vall del Langtang i sempre fèiem parada i fonda a Thulo Syafru, per passar un grapat de dies a la guest house que regentava una gent que en aquells dies formaven part de la nostra particular família.

Veníem del mal temps i el final de setembre havia donat treva a la pluja. Per aprofitar-ho, sense contar les hores dormides, vam aprendre, a poc a poc, a fer mitja. Ho vam fer enmig d’un llenguatge inventat a cavall de l’anglès i el nepalès, i a base de molta, molta, observació. Ens en va ensenyar la mare de la família que ens acollia, acompanyada de tota la seva colla d’amigues i veïnes, que tarda rere tarda es reunien per treballar i fer petar la xerrada.

D’entre tots els cabdells de llana que hi havia a la casa, ens va fer elegir un color i jo vaig escollir el groc, sense fer-me a la idea que a hores d’ara aquest color ompliria pobles, viles i ciutats; vaig triar un color que ja no podria deslligar de la idea de llibertat. La Sílvia i jo ens vam posar a la motxilla les peces de mitja que tot just començàvem a aprendre a fer créixer i mentre anàvem fent ruta les trèiem cada vespre vora el foc, fent avançar el teixit al costat d’un got ple d’un destil·lat de la zona.

Durant tot aquest procés al que li dedicàvem hores i hores, vaig parar compte davant d’un fet amb el que mai abans m’havia fixat, o almenys amb tanta nitidesa. Sovint no teníem ningú al costat que ens ajudés a corregir els errors propis de la nostra inexpertesa. Jo donava forma a una diadema groga plena d’errades amb punts del revés i forats inexplicables i quan veia que no avançava bé i que estava creant un teixit ple de sotracs, la desfeia per complet i la començava de nou. I això passava cada dos, cada tres dies. A base de fer i desfer, millorava, és evident, però sempre hi havia un punt on reapareixia l’error. Així que vaig decidir acabar-la amb totes les meves equivocacions gravades a punt.

En aquells moments hauria volgut retornar a la infància per observar, encara que fos de reüll, com m’ho feia per aprendre en aquells primers anys de vida, per constatar el que m’estava il·lustrant el simple fet de jugar a fer mitja: l’equivocació i l’error formen part del procés de d’aprenentatge. Però a què li diem error? Moltes vegades m’he preguntat si els errors existeixen, si realment ens equivoquem, i depèn del dia em dono una o altra resposta, sempre contradictòria. Però és clar, hi havia quelcom més enllà: si l’error et fa aprendre, què passa quan no et permets equivocar-te? Quan vols desfer qualsevol traça d’equivocació amb la idea pretensiosa d’obtenir un teixit impol·lut, perfecte a mirada externa, que no admet l’error. És una negació dolorsa de la teva pròpia essència, dels teus ritmes, de la naturalesa interna.

I això que jo tan sols aprenia a fer punts grocs a mitja, gest que avui en dia encara em resulta complex i feixuc. A base de repetició i paciència, diuen. En la rigidesa del sistema social que ens encapsula, jo he tingut sempre l’avantatge d’adaptar-me prou bé a les normes que marquen el món, com les del sistema educatiu; no he desencaixat del tot i m’he pogut endur uns quants èxits. Què passa amb les persones que tenen això un xic més difícil? Les que disposen d’una natura regida per uns altres esquemes, potser més feréstecs, més únics i més difícils de comprendre per la resta. Quan els mirem a ells, a elles, realment pensem que existeix l’error? Que la idea de fracàs és real? Davant d’això, se’m faria amable un diccionari amb la redefinició d’aquests i molts altres termes.

Mentre jo m’escarrassava a fer punts, un del dret, un del revés, no imaginava, per a res del món, que ara treballaria en un projecte que recupera la llana de les ovelles d’alta muntanya i li dona usos sorprenents que abriguen les persones que habiten el món.