Capítol I

Hi havia una vegada una nena que s’havia oblidat de jugar.

Va ser de forma gradual, imperceptible. No recordava el nom d’alguns jocs ni què havia sentit en practicar-los. Però aquella amnèsia, aquell buit, li provocava una enyorança que no sabia ben bé d’on venia.

Amb el pas del temps, se li havien estirat les cames i arrissat els cabells. Ella seguia un camí pel qual transitaven amics, coneguts i companys. Era un camí dòcil que de vegades es feia costerut i li arrugava el front, que també estava traçat per senders perennes. Se’n sortia prou bé, tenia un cap lúcid i clar, bo per encarar qualsevol pendent, qualsevol sotrac, un cap que coneixia el significat de la paraula responsabilitat, que complia tots els deures, que sabia de metes i d’èxits. Un cap que havia arraconat el joc en una parcel·la de temps finita.

Cada any, amb l’arribada de la primavera, la nena sentia un neguit. Com si li brotés una flor a l’estómac que arrelava cap als intestins i intentava sortir per la boca, però sempre acabava ofegada a la gola, on hi clavava les espines.

I un dia la va vomitar.

La flor estava bruta i molla, pansida i moixa. Ella la va recollir i va decidir plantar-la en un test, per endur-se-la a tot arreu. Qui sap si mai trobarien una terra en la qual podria arrelar.

Aquell vòmit va sortir acompanyat d’un NO fort i rotund, un NO que no estava acostumat a la seva veu.

Així que va agafar el test i se’n va anar a explorar els racons on creia que aprendria de nou a jugar. Va fer un pas a l’esquerra i va agafar un trencall pel qual mai abans s’havia endinsat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s