Escenes quotidianes

Per mi el feminisme s’ha convertit en una forma de viure i veure la vida, amb un filtre de color violeta a la mirada. Està present en tots els aspectes de la meva quotidianitat i travessa amb diagonal les meves lluites, que són les nostres. La veritat és que no em predomina la teoria ni he participat en cap col·lectiu específic sobre el tema, més aviat em guio a partir de l’experiència viscuda i de tot allò que posem en comú les amigues i companyes. Em rellisquen força els dogmatismes i em despisto quan algú intenta alliçonar-me. Simplement visc el feminisme a la meva manera, nodrint-me de tothom qui m’acompanya.

Abans de marxar de viatge, vaig viure una de les tantes escenes quotidianes que experimentem diàriament les dones. Vaig decidir anotar-la perquè em va semblar força il·lustrativa i us la comparteixo per si us ve de gust llegir-la. Voldria deixar ben clar que no es tracta de cap crítica cap a l’organització de la festa més a baix descrita, aquesta tan sols serveix de pretext.

Tuixent, dissabte al matí. Espero els meus amics a la font del poble, jo he arribat abans i aquest estiu avançat m’atordeix. Prop meu, també buscant la fresca, s’asseu un dels vells del poble. És calb i en té més de 80, i encara que el meu cap és ben lluny i guardo un posat distant, ell m’obra conversa. Ho aprofito, no sempre és té l’ocasió de conèixer els habitants d’aquests petits indrets de muntanya, potser puc endinsar-me un pèl més en aquesta realitat, també petita.

Mantenim una conversació formal sobre costums i maneres de fer, ens expliquem d’on som i què hi fem aquí i inevitablement parlem d’aquest coi de temps, que ens aixafa. És eixerit i espavilat aquest senyor gran. De cop i volta m’explica que és solter, que no s’ha casat mai, i quan vaig a preguntar-li el perquè, passen dos xicots de poble i el saluden amb aire burleta i mirades de reüll. Li comento que això està molt bé, que cadascú ha de fer el que vulgui amb la seva vida.

– Però n’he tingut moltes de querides! – exclama amb posat fanfarró -. Volen la pela i a mi mai m’han faltat els calers!

Primera senyal d’alerta activada. Decideixo escoltar què em vol explicar algú que durant molts anys ha pagat els serveis de prostitutes o ha freqüentat “barres americanes”, com ell les anomena. Intentant mantenir el judici al marge, l’esperono a que segueixi. Recorda que abans hi havia molts més bordells a la carretera de la Seu d’Urgell o bé cap a Gósol o Berga, la veritat és que no és la primera vegada que ho sento.

– Durant uns mesos en vaig tenir una a casa, només en tenia 20 i pocs, però vam acabar malament… – continua amb el seu relat, en el què repeteix constantment l’interès de les dones pels seus diners. Empasso saliva i la molèstia que em genera aquest argument, que repeteix insistentment per desprestigiar-nos per un cantó i per generar interès per l’altre. Precisament ho diu ell, que no queda lliure d’interessos.

Ell continua parlant, però jo m’imagino la vida d’aquestes dones, de les quals tantes poques coses sé. Sens dubte, la propera vegada les escoltaré a elles. No les he sentit mai aixecar massa la veu, ni fanfarronejar sobre aventures i amants. Tal com explica aquest home del poble, elles són el complement perfecte per adonar els seus relats de joventut, les seves històries de vell tronat. Jo vull llegir relats amb elles en el paper de protagonista, per poder escoltar la seva versió de la història en primera persona.

– Tu també et podries guanyar bé la vida d’això! – mirada lasciva recorrent-me de dalt a baix.

– Què has dit? – li escupo el fàstic que tot ell em provoca. Aquests comentaris i mirades m’acompanyen amb freqüència, sobretot des que aquest estiu s’ha avançat i procuro portar poques peces de roba enganxades al cos.

Qui es prostitueix mereix tot el meu respecte, però m’ofèn com em cau al damunt aquesta proposta i qui la nombra. Ara entenc perquè s’ha apropat a mi, ha vist un parell de cuixes a l’aire i un somriure. M’aixeco airada i me’n vaig a veure les meves amigues i els hi vomito al damunt la història sense gaires miraments. Després els hi pregunto com ha anat el viatge, potser també venen marejades.

Comencem a plantar les tendes en aquest petit i bonic poble de muntanya on passarem el cap de setmana. Venim a una festa on les trementinaires i el seu ofici són les grans protagonistes. De trementinaires avui en dia no en queden, però tenen museu propi, llibres i una fira en el seu honor, entre moltes altres coses. Les trementinaires eren unes dones originaries de la vall on ens trobem, la vall de Tuixent – la Vansa, que com a activitat econòmica complementària a les feines de pagès i per aconseguir moneda per pagar els tributs, recol·lectaven herbes i les assecaven, fins i tot d’algunes d’elles en feien remeis o ungüents, com la coneguda trementina. Quan arribava el moment iniciaven una llarga ruta de dies a peu pels diferents indrets de Catalunya, normalment dos cops a l’any, i venien les plantes i remeis a les famílies de pobles i masies que hi havia pel camí. Les trementinaires anaven pel món per parelles, habitualment la padrina acompanyada de la filla o les netes. Nosaltres, orfes del seu coneixement en plantes i remeis naturals, decidim amarar-nos de tot allò que ofereix la fira, per veure si ens cala alguna cosa, i sumar-nos a aquest gran reconeixement que anualment els hi dedica la vall.

Passem el dia amb els ulls i les orelles ben obertes i l’arribada del capvespre ens permet espolsar-nos de la xafogor. Comença el moment dels balls populars, que dansem amb alegria, i tot seguit ens reparteixen un cançoner amb el recull dels cants tradicionals que entonarem a la nit, després d’encendre una gran foguera amb plantes de l’entorn. Fullegem les pàgines per començar a assajar, les cançons ens parlen d’altes muntanyes i feines de pagès, seguim el ritme com podem i ens anem contagiant pel fervor que les cançons desperten. N’entonem una rere l’altra fins que… Ho hem llegit bé?

– Tinc por, tinc por, tinc por, tinc por, tinc por deia la noia. Tinc por, tinc por, tinc por que no em surti un llodrigó – fa la cançó del Llodrigó, que narra sense subtileses l’encontre que tenen un senyor i la seva criada, amb comentaris despectius cap a ella i amb violència, tanta que la noia té por, molta por.

Ens neguem a cantar la cançó, bocabadades de que l’altra gent no s’immuti per la lletra. La disculpen per ser tradicional? Han parat a escoltar-la? Saben què canten? Jo ja fa anys que vinc a la festa i a dia d’avui em nego a cantar la cançó, però temps enrere ho feia, engrescada per aquesta lletra que parla tan obertament del sexe, sense ni ser conscient que estava celebrant una violació; tenim una cultura arrelada en això. De fet, quan acaba la festa, ja entrada la matinada, ens en anem a dormir amb els crits de la gent de fons: demanen la cançó del Llodrigó.

Un comentari Digues la teva

  1. Filiocht ha dit:

    Gràcies per compartir

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s