Ahir ens vam mimar amb un parell d’amics-germans assistint a un espectacle que es diu Cuidem-nos i que està protagonitzat per quatre artistes que porten el nom d’Ovidi 4. El record borrós de l’antic Bahia del carrer Olzinelles de Sants es va fer nítid en una Lleialtat Santsenca que ens obrira les portes de nou, una obra que ha estat reformada amb tota la cura del món.

Entre glopada i glopada de whisky i bromes d’un imaginari popular compartit, van anar sonant poemes fets cançons i cançons convertides en himnes, interrupcions espontànies, recitals i manifestos improvisats, perquè va quedar clar que assajar és de covards i exhibir-se a l’escenari cantant amor mentre sonen sirenes de guerra és de valentes.

Ja de volta a casa m’esperaven un grapat de missatges al mòbil pronunciats des de l’esgarrapada, des del buit, des de l’absència. Vaig escoltar tot de veus amigues que buscaven el consol en les paraules quan la distància no permet les abraçades que netegen ferides. Veus que m’arribaven com cançons dins d’aquest petit espai virtual que també vam crear per cuidar-nos i que serveix, en part, per demanar auxili.

A mi encara m’arribava la veu de la Mireia Vives interpretant la “Cançó de fer camí”, de Maria Mercè Marçal, que forma part del poemari Bruixa de dol. I ja sabeu que quan “plou i fa sol, les bruixes, és pentinen”, que quan “plou i fa sol, les bruixes porten dol”. Jo que tinc aquests cabells tan llargs i feréstecs on se m’hi enreden els dols, sé que de vegades es fa complex desfer tots els nusos, però aquell dia plujós havia vist sortir el sol i quatre persones m’havien dibuixat un arc de Sant Martí a dalt de l’escenari en un espai dedicat a cuidar-nos.

Així que no pateixis bruixeta meva, que si avui no pots ja et pentino jo.