Revoltim de primavera

L’aire va ple de partícules de primavera, les deixa enganxades arreu, a les roques, a la pell, s’escolen per les narius, que les impulsen endins, arrencant sons al seu pas. Les pupil·les resten atentes a la imminència d’un esclat,  aquella explosió cíclica que avança a mesura que el sol guanya segons a l’horitzó. Qui ha…

Orgull al marge

Existeix un tipus d’orgull outsider, rústic, aspre com les roques que decoren l’escenari on ens va tocar créixer, sec com els matolls a l’hivern, difuminat per tanta boira. És un orgull compartit per totes aquelles que estimen sense remei els territoris d’ubicació dubtosa sobre mapa. La certesa de saber-se d’un lloc que mai sortirà als…

La vida simple

Escriure significa deixar abandonats retalls de frases que algun dia podrien transformar-se en conte, en text, qui sap si en novel·la. Però es queden arraconats en un tros de paper i s’obliden, com s’obliden tantes i tantes coses que un dia van ser importants, que van aparèixer davant nostre de sobte, amb tota la significació…

L’estructura líquida quotidiana

Un relat publicat al número 464 de La Directa (il·lustració: Visual Omelette): –Ja no sé si tornaré a enamorar-me de la mateixa manera… –pausa per ordenar les idees, això no és ben bé el que la Carlota vol dir–. O sigui, què significa estar enamorada? De què parlem quan parlem d’amor? [“És una primavera desbocada,…

Punts grocs

Fa poc més d’un any, la Sílvia i jo ens vam perdre per una regió del nord del Nepal. Punt i a part del viatge que reprendríem a Catalunya, sense sospitar, tan sols imaginant, on podríem estar vivint a hores d’ara. Anàvem i tornàvem pels caminets traçats arreu de la vall del Langtang i sempre…

Olor a ranci

– Jo sempre he volgut ser una bona noia. Sempre. – I qui no? – Estudiar quan tocava estudiar. No saltar-me la classe de repàs, ni el bàsquet. Potser no destacava en res, però no em quedava mai enrere. El professor de pintura deia que no se’m donava del tot malament, sobretot si copiava un…

Capítol I

Hi havia una vegada una nena que s’havia oblidat de jugar. Va ser de forma gradual, imperceptible. No recordava el nom d’alguns jocs ni què havia sentit en practicar-los. Però aquella amnèsia, aquell buit, li provocava una enyorança que no sabia ben bé d’on venia. Amb el pas del temps, se li havien estirat les…

Cugula

M’anomenen mala herba pel simple fet de néixer dona, així que no desaprofito l’oportunitat per fer honor al meu nom. És un record esgrogueït i arrugat de tant rebregar-lo. Jo estic a punt de tocar el poc més de metre i mig que faig ara, aviat em vaig plantar en això de créixer. Entro al…

Les bruixes porten dol

Ahir ens vam mimar amb un parell d’amics-germans assistint a un espectacle que es diu Cuidem-nos i que està protagonitzat per quatre artistes que porten el nom d’Ovidi 4. El record borrós de l’antic Bahia del carrer Olzinelles de Sants es va fer nítid en una Lleialtat Santsenca que ens obrira les portes de nou,…

Ocre pols

L’Associació de Relataires en Català organitza un concurs mensual de microrelats amb el títol de Virtuts. Aquests mes de gener va sobre la Fortalesa i aquesta és la meva proposta: — Ocre pols Hi ha una estampa al fons de l’habitació que en 40 anys la padrina Mercè no ha mogut de lloc. La pols…

Vida al barri

Inauguro una sèrie de relats que neixen de conversacions surrealistes amb amics i amigues. Idees que ens sorgeixen de cop mentre conduïm distretes el cotxe, païm el sopar amb una copa de vi a la mà o mirem ves a saber què des del sofà. Històries que mereixen ser escrites perquè en el moment d’imaginar-les…

Conte d’hivern

Han fet un foc al mig de la plaça i ara la mare s’hi crema a dins. El vent em porta l’olor a cendra aquí dalt del turó, des d’on veig el fum com s’enlaira dens i gris. “Bruixa”, cridaven. Abans de la meva fugida, abans de que cremessin la mare, jo era l’encarregada del…