Em sembla pretensiós i agosarat parlar dels meus primers dies a Nepal per explicar com és i com es viu aquest país. De vegades ja tinc prou feines per entendre Catalunya i els qui hi vivim, i això que hi porto tota una vida. Així que em decanto més per explorar què significa per mi el viatge i totes les sensacions que em travessen. De l’experiència viscuda és de l’única cosa que en puc parlar amb certesa i de vegades fins i tot en dubto.

He començat un diari de viatge que escric de manera intermitent i que no tinc intenció de compartir. No almenys com a diari en si. És insuportable haver de fingir interès quan els altres t’expliquen fil per randa l’exotisme de les seves vacances o aguantar un passi fotogràfic quan tens gana i vols anar a sopar. Per sort ara es pengen àlbums de 30 fotos al Facebook i tu hi pots clicar un m’agrada, encara que tan sols hagis mirat per sobre les 10 primeres. No tinc cap interès en establir aquest tipus de relació amb qui vulgui llegir-me. Jo us veig més com a companys de viatge, perquè encara que em situo força quilòmetres cap a l’orient, en un lloc on el dia clareja abans de les 5 del matí, tinc l’estranya sensació de no sentir-me lluny de casa.

Vaig començar a escriure al cap de 2 dies de voltar per Kathmandu, va ser en el moment previ a obrir el quadern quan em vaig adonar que hi havia una part de mi que no es creia que finalment estava aquí. El viatge va engegar-se des del moment precís en el que vaig prendre la decisió de fer-lo, però tocar Nepal, de peus a terra, en va ser la gran constatació. Des d’aquell moment em sento en pau, ja que m’acompanya la certesa de saber que estic on vull estar, fent el que vull fer, i el soroll i el caos extern no em distorsionen.

No tinc ni idea de com són la resta de racons d’Àsia, ni tan sols d’aquest país, en prou feines començo a veure, i no sé si entendre, la ciutat de Kathmandu. L’escenari que em presenta no se m’ha fet estrany, tot i que em posa a la vista, de forma constant i persistent, la realitat polsosa de gran part de la població mundial. De nou he sentit que hi ha molts mons dins d’aquest món. Dono per fet el trànsit caòtic, el pas accelerat de nit, els somriures bruts, la pols, el fum, el tenir la vida tan a tocar de la mort. Des del primer dia m’he mogut per aquí sabent que això seria així, donant-ho per fet. Normalitzant una situació que per a res hauria de ser normal.

He viscut dies d’aquells en els què en caben molts dins d’un de sol. La primera nit vaig dormir hora i mitja de cop i em va despertar el meu cor accelerat. El batec era tan fort que em provocava el miratge d’un lleuger moviment al llit, com la rèplica després del terratrèmol. Vaig tardar uns segons a assegurar-me que tan sols era una sensació que feia temps que no em rondava. Havia somiat amb un terratrèmol, tot es bellugava i el terra queia als meus peus i jo em precipitava a l’abisme. Encara guardo dins meu la por als terratrèmols, fa 7 anys que la carrego des d’aquella matinada a Xile, quan em van despertar 8,8 graus a l’escala de Richter.

D’aquí pocs dies aniré 30 quilòmetres més enllà de Kathmandu per reconstruir una escola d’educació primària afectada pel terratrèmol que va sacsejar el país fa més de 2 anys, aixafant les vides d’una part de Nepal i de conseqüències avui en dia palpables, amb el 95% de la reconstrucció encara pendent i qui sap si en camí. Aixecant els murs de l’escola d’educació primària del poble de Lamagaun podré reconstruir una part de mi que va quedar afectada fa uns anys enrere?

Alguna cosa es va moure quan tot va tremolar sota els meus peus aquell 27 de febrer de 2010. Vaig esquerdar-me i per les escletxes va entrar-hi la por, solidificant-se. Aleshores no en sabia massa coses de mi mateixa, em sentia amb una fortalesa que després va demostrar-se ben fàcil d’esmicolar. Em va costar entendre les nits d’insomni o aquella sensació de tremolor constant. Tampoc vaig ser àgil en identificar la causa del cansament constant que em va envair al tornar a Catalunya; les nits de taquicàrdia, els nusos a l’esquena i al cap. Vivia amb dificultat per engolir.

ANSIETAT. Jo no sabia que l’ansietat era així. Pensava que era aquella gana que t’entra quan estàs a punt de menstruar o els nervis davant d’un examen. No sabia que l’ansietat era capaç d’apoderar-se dels teus músculs fins a dormir-los. Tampoc sabia que t’accelerava ben fort el cor, ni que et tallava la respiració, sense deixar-te dormir. La por se m’havia instal·lat dins sense jo donar-me’n compte. Jo li tenia vetada l’entrada, però ella em coneixia les esquerdes. I com que jo no sabia prou bé com era la por, i ningú me’n parlava, tampoc vaig pronunciar-la gaire.

Amb el temps vaig perdre el respecte a dormir-me, se’m van desfer els nusos, asserenar el cor, calmar la respiració i destapar la gola. Avui me’n sento lliure, però reconec la vergonya a la veu d’aquelles persones que se m’apropen per parlar-me de braços adormits, cors rebotant, gola encallada i respiració accelerada. Allò de caminar pel carrer i no saber ni on estàs. No reconèixer-te, estar rara, si més no diferent. Mirar-te i veure aquella cara que ningú espera que mostris, ni tu mateixa. Aquella vergonya de saber-te vulnerable i que fa que guardis allò que sents en una caixa forta amb una combinació secreta que vols oblidar. Quant dolor ocult rere somriures-escut.

Si ens escoltéssim una mica més, ens sabríem menys estranys i ens veuríem amb el mirall de l’altre. Sabríem que l’aparença és de cartró-ploma i que és fàcil de foradar. Si ens ho diguéssim una mica més fort, podríem compartir i explorar trucs per sortir el màxim d’il·lesos possible. Jo us puc confessar els meus: afinar l’oïda, obrir la porta i deixar sortir les pors perquè no se m’instal·lin dins. Ho he hagut d’aprendre, a cops me’n han ensenyat, i estic en pràctiques constants, ja que tot sovint encara no me’n surto.

De por n’he sentit abans de començar el viatge, també dalt de l’avió en alguna turbulència. O bé durant la segona nit a Kathmandu, quan em despertava de somnis angoixants on apareixien situacions de perill a les quals podia donar la volta. Els somnis m’han deixat entreveure, o aquestes són les meves deduccions, que tot i la naturalitat amb la què he acceptat el tarannà del país, en el fons em trasbalsa creuar el carrer entre cotxes i motos que et frenen a un pam o m’incomoda mirar dins dels comerços i les cases per apreciar la precària estructura sobre la qual s’aguanta la vida.

Si parlo tant de la por és perquè abans no la veia i això em va entumir tota. Parlo tant d’ella perquè l’accepto, però no em domina. En parlo tant perquè en cada mot l’expulso i em queda un ampli espai per omplir de la il·lusió i la passió per descobrir i aprendre, amb aquesta seguretat tan forta d’estar fent el que vull fer. Em sento capaç de superar els propis topalls amb els que em trobo.

La tercera nit l’he dormit de cop, tan sols m’han despertat els lladrucs dels gossos que sempre es mouen per davant l’hotel i que de vegades es marquen i es mosseguen entre ells, tal com ho fem les persones.

Des que estic aquí, començo a identificar certs carrers i a intuir la manera de com arribar als llocs. També descobreixo que no a tot arreu el trànsit és tan dens i per diverses cantonades em trobo els ulls de Buda, que m’observen des de dalt d’algun temple. Aquests 4 dies he parlat català, castellà i anglès, atrapant a l’aire algunes paraules en nepalès que no m’atreveixo a pronunciar.

Voldria entendre tantes coses… De vegades em faig una ganyota amb algú perquè els nostres accents són tan diferents que no sabem ben bé què estem explicant-nos. Malgrat les dificultats, hem parlat de maneres de fer, hem anotat breus apunts sobre creences i religions, hem repassat diferents iniciatives de caràcter social, hem tractat per sobre el sistema de castes i ens hem reconegut els anhels, els reptes i les apostes de futur. Amb aquesta xafogor que porto enganxada al cos, he caminat per carrers, he agafat el transport públic, he intercanviat mirades i somriures, he creuat les portes de diferents projectes per tal de conèixer-los, he menjat picant i he begut te amb llet i cerveses que fan més de mig litre.

Des del terrat de l’hostal veig la ciutat, una part d’ella apuntalada i amb envans, i escolto les notes d’una cançó que algú al meu costat toca amb la guitarra. La calor ha baixat i a mi em queda encara un dia i mig per estar en aquest indret al qual em començo a acostumar.