Cau de llobes

Sota un quart de lluna creixent i amb les flames espurnejant al rostre, decidim cremar tot allò que no ens serveix. Llencem a la foguera, una rere l’altra i pausadament, paraules, accions i actituds que deixem enrere.
– Jo cremo les relacions poc cuidades – pronuncia amb fermesa una de les llobes.
– Jo cremo la falta de respecte – continua amb determinació la seva companya.
– Jo cremo la manca de comunicació – llegeixo mentre allargo la mà cap al foc i deixo caure un tros de paper que es combustiona amb la resta. I així es va repetint la ronda i es crema també la inseguretat, la gelosia, la impaciència, l’apatia, l’engany, la resignació… Una llista de dolor compartit que s’encén amb fúria i després s’esvaeix convertit en cendres, deixant al mig de la foguera el que sembla un petit cor roent. Vives encara les brases, ens guardem per a nosaltres el que ens ha quedat d’aprenentatge.
Tot seguit, en posem a embrutar-nos les mans dibuixant la primavera que ens espera i comencem a traçar els contorns d’un mural on hi apareixen dones irradiant rajos de llum d’entre les cames, llobes udolant a la lluna i bruixes que les acompanyen, amants abraçats i cuidant-se, gent diminuta dansant entre les branques d’arbres que travessen cors, cases i mons.
Així és com es viuen alguns dies dins d’un cau de llobes, dies i nits que transcorren entre cants de pardals i remor de fulles a bressol del vent, dins d’una natura cíclica que sacseja les matinades de lluna plena. Una arriba al seu cau si el busca, però ha de tenir paciència i perseverar, pot ser un cau-refugi on llepar-se les ferides i en el que entendre que s’ha de donar pas al dolor, sentir-lo per poder-se’n despendre, com qui arrenca males herbes. Però al mateix temps pot ser un cau en el què hi imperi l’alegria i poder udolar gemecs de plaer. No hi ha pautes escrites i una és lliure d’habitar-lo a mida, tant per deixar caure llàgrimes sota la flassada, com per deixar-se acaronar pel sol càlid de finals d’hivern. O bé per escoltar el vent que agita el bosc, de vegades amb fúria, sempre sabent-se a prop de la paraula amiga de la companya que entén, respecta, escolta i comparteix.
Dins del cau hi transcorren hores de mar de fons, d’aparença tranquil·la però amb una remor interior que de vegades mareja. I amb la seva aigua reguem la vida, que neix de la terra abonada de l’hort i fa flors taronges de carbassó, per després menjar-nos-la, la vida, que de vegades té gust de maduixa. Acompanyen aquests instants converses circulars i frases que no es necessiten concloure, enmig de silencis perduts. Moments que sonen a nit de revetlla sota garlandes de colors embriagades per olor de foguera.
Així ens fem grans, convivint també entre els límits que procurem esbossar. Hem vist en els ulls de les altres la fúria o l’amor que de vegades no ens atrevim a mirar, per veure, a contrallum, que aquests també són els nostres clarobscurs. I tard o d’hora arriba el moment de deixar el cau o bé donar-li vida nova, per tal de començar a dibuixar aquells cercles que ens hem imaginat, per omplir-los de nous projectes, il·lusions i vivències. Ens movem entre el dol de deixar enrere el que hem construït i compartit, tot i que sabem que ens emportem el sarró ben ple d’allò que no pesa: de les persones que ens han acompanyat, i de vegades guiat, pel camí. Ens dol tancar, però escoltem el canvi, que ens crida, i el seguim amb l’emoció de saber que encara ens queda molt per caminar. De ben segur trobarem bona companyia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s