Sembla ser que la textura llisa i clara de les pàgines en blanc espanta, tot i així, és dels pocs espais que ens queden on encara està tot per fer. Serà que estem més habituades a seguir una línia fina i profunda que altres han traçat abans i, és clar, no és fàcil trobar-se davant…
Autor: muntanyesdeparaules
Huracans
Habitar-se de vegades és esgotador, no trobes? A cops s’encallen sensacions i pensaments que reboten com una piloteta contra les parets del cap. La sortida està indicada amb senyals lluminoses que fan pampallugues, però tan se val, millor marejar-se i vomitar. Després ja obrirem la porta. Em sorprèn que en aquestes alçades encara em persegueixi…
Nus
Avui he somiat que em recitaves versos des de l’ampit de la finestra. De fons, el dia s’apagava. Desitjava cadascun dels teus mots. Els pronunciaves fluix i després t’engrescaves. Jo reia, per provocar-te. El roig del cel esclatava i tu em parlaves de revolta i així, a poc a poc m’encenia, perquè la revolta m’escalfa….
Sobre el procés creatiu
Encara no sé massa cosa del meu procés creatiu, fa ben poc que m’he atrevit realment a explorar-lo. Del que he descobert fins ara és que m’assalten frases, idees esporàdiques, al mig del carrer, a la dutxa, mentre faig el finar o miro els núvols. Les atrapo al vol i les escric ràpid, per a…
Ai, l’amor!
L’amor no és com ens havien dit. En ocasions pot ser millor, però no és com ens havien dit. No el pots posar en un compartiment estanc i dir que és això o allò. No segueix el guió de les pelis de dissabte després de dinar; escenes amb olor a sobretaula, que de tant engolir…
Amigues arbre
Tinc una amiga que reposa en un marge de riba assolellat. Des del seu racó es veuen passar tots els matisos de les estacions de l’any: el groc dels camps a l’estiu, palla seca; l’ocre taronjós de les muntanyes quan arriba Tots Sants; aquell verd fosc deslluït de l’hivern, i els esclats de la primavera….
Ser bandada
Ser bandada per córrer salvatges i arrecerar-nos plegades de vents i tempestes. Caminar compassades mentre escrutem el territori. Ensenyar les dents quan fa falta. Ballar la vida, però també plora-la vora el caliu d’una foguera. Fixar la mirada, amb ulls mig clucs, seguint l’instint d’una cacera col·lectiva. Udolar sota la claror de lluna plena. Abraçar-nos,…
Si no puc vibrar, aquesta no és la meva revolució
Aquesta història està basada en fets reals i s’està adaptant la versió cinematogràfica. Pròximament la tindreu a les vostres pantalles. —Irene, estàs de camí a casa? —va preguntar per telèfon l’Helena amb veu d’ensurt. —Sí, estic arribant. Què passa? —Ens han entrat a robar. Tota la casa està regirada, la policia acaba d’arribar. —Ara mateix…
Celebrem la dignitat
Fa poc he vist la pel·lícula Welcome. Narra la història d’un jove del Kurdistan iranià que arriba a Calais (França) per creuar a Anglaterra. En aquesta ciutat xoca amb les enormes dificultats que tenen ell i centenars de persones més per acabar el viatge i començar de nou. Es tracta d’una parada en el camí…
Estancades
Les llàgrimes sense plorar no s’assequen, poden podrir-se estancades, però sempre estem a temps de vessar-les; les llàgrimes no fan mal, les llàgrimes curen. De vegades, per a què brollin necessitem sentir-nos en un entorn segur i cuidat, on poder baixar la guàrdia i respirar. Però hi ha qui no té ni el privilegi de…
Per què no ens parlem?
Per què tenim la costum de no explicar-nos? D’evadir conflictes i optar pel silenci, la inacció, que és la pitjor de les respostes? Fugides cap endavant que ens fan ensopegar amb alguns mots encallats. Tenim por, a què? A ferir a l’altre o a no voler-nos escoltar? Aquesta paràlisi fa que amunteguem paraules no dites,…
L’esperança com a refugi
Text que vaig escriure per La Burxa pocs dies després de tornar de Grècia: Aquest juliol he estat a Grècia i he tornat esmicolada. M’he trencat i ara no sé ben bé com col·locar totes les peces escapçades. La ràbia va agafant embranzida davant la tristesa i la impotència dels primers dies, emocions, però, que…
Muntanyes de paraules 