Encara no sé massa cosa del meu procés creatiu, fa ben poc que m’he atrevit realment a explorar-lo. Del que he descobert fins ara és que m’assalten frases, idees esporàdiques, al mig del carrer, a la dutxa, mentre faig el finar o miro els núvols. Les atrapo al vol i les escric ràpid, per a què no s’escapin. En aquell moment em semblen màgiques i terriblement belles i no hi vull posar cap lupa analítica que m’espatlli la sensació i ho esgarri tot amb el seu judici puclre i exigent.

Hi ha textos que em ballen durant setmanes al cap; els vaig amuntegant a fragments en les meves llibretes arrugades. Després camino, camino molt. Vaig entrant poc a poc en un racó de mi al què només hi arribo de vegades. No hi arribo perquè sí, el busco de forma conscient, amb el temps he après com entrar-hi.

Camina, camina molt.

L’aire glaçat de la muntanya, la música de fons d’una teteria.

Tancar els ulls i no escoltar com normalment escoltes, fer-ho d’una altra manera.

Aleshores, davant d’un full en blanc, aboco les idees, les frases prèvies, en descarto d’altres i en floreixen de noves. És instintiu i entenc que potser no t’agradi, però a mi això ja no m’importa, o m’importa menys.

D’altres vegades sóc volcà i expulso, de cop i d’imprevist, tot el que per dins em crema.

Així que escric des de la nafra, des de la ràbia, des de la il·lusió, des de l’esperança; des del garbuix que sovint sóc. Escric des del sentir, perquè m’avorreix qualsevol cosa que no sigui sentida.