Estancades

Les llàgrimes sense  plorar no s’assequen, poden podrir-se estancades, però sempre estem a temps de vessar-les; les llàgrimes no fan mal, les llàgrimes curen. De vegades, per a què brollin necessitem sentir-nos en un entorn segur i cuidat, on poder baixar la guàrdia i respirar.

Però hi ha qui no té ni el privilegi de desmuntar-se i fer córrer la ràbia i la tristesa. Desplaçades, exiliades… quan podran arribar a un lloc on arrecerar-se i treure el cap per tastar l’aire humit de les muntanyes?

Si es plantegessin fer net, necessitarien plorar durant moltes vides, tantes com les ofegades en la fossa comuna del Mediterrani o les soterrades en qualsevol cantonada d’una ciutat polsosa. Potser en hi hauria prou en alliberar pes del damunt i avançar de forma més lleugera. Tenir el dret d’aixoplugar-se, quan sigui convenient, en allò que defineix un refugi.

refugi

2 comentaris Digues la teva

  1. Sergi Novau ha dit:

    Molt maco!

    Liked by 1 person

  2. Kenia ha dit:

    Que xulo Ivet! Dona tant gust llegir-te! Increïble 🙂

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s