Avui he somiat que em recitaves versos des de l’ampit de la finestra. De fons, el dia s’apagava.

Desitjava cadascun dels teus mots. Els pronunciaves fluix i després t’engrescaves. Jo reia, per provocar-te. El roig del cel esclatava i tu em parlaves de revolta i així, a poc a poc m’encenia, perquè la revolta m’escalfa.

T’apropaves i en tenia prou amb el tacte càlid del teu alè, el ritme tallant de la teva veu. Respirava fort i em cremaven les orelles i el clatell. Deies bes, foc, primavera, i cada paraula se’m clavava endins, ben endins, mentre et fonies amb la llum d’aquest capvespre humit.

Ens despullàvem i ens estimàvem amb la paraula, que és ritme, és passió.