Text que vaig escriure per La Burxa pocs dies després de tornar de Grècia:

Aquest juliol he estat a Grècia i he tornat esmicolada. M’he trencat i ara no sé ben bé com col·locar totes les peces escapçades. La ràbia va agafant embranzida davant la tristesa i la impotència dels primers dies, emocions, però, que no em fan perdre el nord de l’esperança, gràcies al gestos, a les accions, a les petites victòries que anem sumant malgrat la barbàrie.

He estat al camp militaritzat de Vasilika, on hi malviuen 1.200 persones refugiades que van ser desallotjades el passat 13 de juny del camp d’EKO Station, on es respirava comunitat i autogestió. Les condicions són pèssimes en aquesta antiga granja de pollastres: menjar repetitiu i, de vegades, en males condicions; assistència mèdica limitada a unes poques hores al dia; parts amb cesària sense un seguiment mèdic previ; una carretera que passa a tocar d’un camp on hi viuen 162 menors de 6 anys i 12 nounats; infraestructures insuficients i inundacions fruit de la manca de sistema de clavegueram; temperatures elevadíssimes i uns pocs ventiladors per fer circular l’aire, que crema… Tot això en un camp on hi viuen persones que per nosaltres tenen rostre, història, que ens han fet passar a l’interior de les seves tendes per nodrir-nos i demostrar-nos que la dignitat pot sobreviure en un lloc tan inhòspit.

Et prepares per tornar a casa i sents que tot se’t fa massa gran. Que no en tenim prou amb bones intencions. “És que potser et pensaves que anaves a salvar el món?”. El Twitter en va ple: un nou atemptat a Síria. Al camp es viu un minut de silenci i es decreten 3 dies de dol, alguns dels exiliats que comparteixen somriures amb tu estan plorant una nova absència, han perdut coneguts o familiars.

I malgrat tot, la vida, al camp, segueix. Sents les veus de l’espai infantil cantant el “tren de l’alegria” tot jugant com al cau o a l’esplai. Uns metres més enllà, s’escolten les classes d’anglès de la Madrassa, l’escola que acull a petits i grans. I hi ha qui diu que a les 5 de la tarda totes hem d’estar a punt per ballar zumba, a demanda de les dones del camp. L’anomenat Catalan Team ronda per tots aquests espais, colant-se per un forat i per on faci falta per tal de recolzar la seva gent.

Últimament, als vespres, apareix un grup carregat d’escombres i bosses de plàstic. Són l’Avin, el Mohammad i companyia, que s’han autoorganitzat per crear la No Borders Organization i donar resposta a les seves necessitats. Volen netejar l’espai, educar, fer esport, aprendre sobre primers auxilis… En definitiva, mantenir el control de les seves vides. Un exemple d’apoderament que tan de bo es propagui a tots els camps i faci ben viva la dignitat.

Ja des de la comoditat de casa, sents els privilegis, que fan mal, i reps un missatge de veu al Whats App. És l’Ahmed, que et desitja un bon dia i et diu que et troba a faltar. Té 13 anys, com el meu germà. I et segueixes fent preguntes, sabent que se t’han desmuntat la majoria de respostes, mentre els membres del sindicat de manters segueixen empresonats i tot olora a hipocresia i a racisme maldestrament camuflat.

Amb el cap i el cor encallats en alguna frontera, veus que a casa hi ha el primer front des d’on lluitar. I l’esperança floreix, capritxosa, quan t’expliquen que nous projectes comencen a caminar al marge del camp militar, amb la determinació i força que a Eko ja es van manifestar.