Ser bandada per córrer salvatges i arrecerar-nos plegades de vents i tempestes. Caminar compassades mentre escrutem el territori. Ensenyar les dents quan fa falta. Ballar la vida, però també plora-la vora el caliu d’una foguera. Fixar la mirada, amb ulls mig clucs, seguint l’instint d’una cacera col·lectiva. Udolar sota la claror de lluna plena.  Abraçar-nos, solidàries. Fer viva la tendresa.

Ho podríem fer soles, sí, però movent-nos com a llobes fem de la nostra vida en comú el millor antídot contra la solitud.