Huracans

Habitar-se de vegades és esgotador, no trobes? A cops s’encallen sensacions i pensaments que reboten com una piloteta contra les parets del cap. La sortida està indicada amb senyals lluminoses que fan pampallugues, però tan se val, millor marejar-se i vomitar. Després ja obrirem la porta.

Em sorprèn que en aquestes alçades encara em persegueixi la mateixa cantarella. És una veu bel·ligerant que m’acusa i m’exigeix ser algú que tan sols existeix en un imaginari fictici. La perfecció en diuen. Aquesta veueta no permet l’equivocació i recrimina certs comportaments. No tolera l’error, tot i que això no acabo de saber què és.

Quan jutjo els altres acte seguit em penedeixo d’haver-ho fet. No és fàcil veure el propi reflex en la mirada aliena. També em terroritza pensar en la imatge que algú es pugui endur de mi, sobretot si vull agradar-li. No vull ser una decepció, però accepto que em decepcionin i li dono la volta per posar-ho en valor. Em paralitza que el que jo digui o faci pugui ferir. És una càrrega de consciència massa pesada, no suporto la idea de llastimar amb les meves accions i paraules. Sóc un pardal que va fent saltirons i que en el seu dia van ferir. A tu també et passa? Tinc una tendència exagerada a perdonar i a comprendre els altres, tot i que facin coses del meu disgust, m’esgarrapin i m’escupin retrets. Sé com som la gent i perdono, encara que amb el temps, i per amor propi, he hagut d’aprendre a traçar límits. És cert, a cops encara no me’n surto.

Però quantes nits de somnis persistents, paraules en llibretes extraviades i llargues caminades per la muntanya requereixo per aplicar-me el meu propi indult? És feixuc vestir l’hàbit de jutge i al mateix temps seure al banquet dels acusats. És extenuant i et forada. He d’invocar la humilitat, a crits, perquè vingui i em recordi que sóc humana, incoherent i imperfecta. Això i parlar molt, buscar orelles amigues que m’abracin, vomitar lletres i ballar les resistències i coraces per esmicolar-les.

Així que acabo ben cansada de mi mateixa, dels bloquejos i les pors. Però o bé els hi dono l’esquena o me’ls miro i escolto. Aprendre’n alguna cosa, tal com sóc (i d’això n’estic orgullosa) no tinc opció. M’aixeco, adolorida, i segueixo amb el mareig encara rondant-me pel cap. No és la primera vegada i seria avorrit creure que és l’última. Això mai acaba.

Moure els límits de les pors allibera, perquè no hi ha res més repressor que ser qui posa els barrots de la pròpia presó interior.

Al cap d’uns dies el sol brilla de nou, el pas s’alleugereix i la butxaca de les experiències i les lliçons s’engreixa. Són viatges d’anada i tornada a una mateixa que arriben com un huracà i t’ofereixen l’oportunitat de definir-te de nou i sortir-ne reforçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s