Fa poc he vist la pel·lícula Welcome. Narra la història d’un jove del Kurdistan iranià que arriba a Calais (França) per creuar a Anglaterra. En aquesta ciutat xoca amb les enormes dificultats que tenen ell i centenars de persones més per acabar el viatge i començar de nou. Es tracta d’una parada en el camí que s’eternitza. Decideix travessar nedant els 33 kilòmetres que el separen d’Anglaterra i coneix a un professor local de natació que l’ajuda. A través de la pantalla veiem la cara trista del professor, que està tramitant un divorci, i l’evolució personal que experimenta quan decideix implicar-se amb la causa. És fàcil imaginar la duresa d’un divorci, reconèixer l’angoixa i la determinació del compromís de lluita. Però la història del noi kurd ens és aliena, tot i que no és l’objectiu que persegueix el film. És la nostra mirada blanca que, asseguda al sofà, es manté a resguard d’altres realitats.

Per molt que ho tinguem a tocar, no cala dins nostre el significat de desplaçar-se per guerra, per misèria, ens rellisca a la pell. No voldria sentir que el món ens gira l’esquena, si algun dia enstoca de nou. Vivim en un país induït en una llarga amnèsia. Tan sols recordem, de tant en tant, que tenim uns parents allà a l’Argentina que encara porten el nostre cognom. Potser algun dia ens ve al cap la veu d’una veïna quan evocava la platja d’Argelers (França), el gran camp de refugiats i refugiades que fugien del feixisme espanyol. O mirem el prestatge on guardem antigues lectures d’institut, amb fragments subratllats de Pere Calders o Josep Carner, escrits des de l’exili a Mèxic. La memòria tan sols és útil si l’exercitem des del present, però la tenim tant encarcarada que ni ens escandalitza viure entre les fronteres d’un Estat que commemora l’inici d’un genocidi, convertint-lo en Diada Nacional: el 12 d’octubre de 1492 les caravel·les de Cristòfor Colom atracaven a Amèrica. Serà qüestió de tarannà, però sempre m’ha semblat més humil celebrar una derrota.

Grotesc paper l’adjudicat al mar. Frontera natural que fa deixalleria, mitjà pel qual s’ha navegat cap a l’espoli. La setmana passada, en tan sols una jornada, es van rescatar al Mediterrani Central més de 6.000 persones que intentaven creuar de Llívia a Itàlia, 22 hi van deixar la vida. Les fotos en són testimoni: negra pell. Durant la mateixa setmana l’huracà Matthew passava per Haití i s’enduia 800 vides del país més pobre de l’Amèrica Llatina, una queixalada d’Àfrica que flota als mars del Carib. Un mar que també banya la costa d’una Colòmbia estupefacta davant del NO a l’acord de pau firmat entre el govern i les FARC, que contrasta amb el SÍ rotund de les víctimes del conflicte i de totes aquelles que es qüestionen els rols de gènere. Colòmbia significa “Terra de Colom”, en referència al cognom de Cristòfor Colom, que ve del llatí Columbus i que es tradueix com a colom, animal que simbolitza la pau. No us refieu de segons quins cognoms, camuflen la barbàrie. I si pugéssim cap a les Antilles per seguir el rastre de més noms de família i ens ubiquéssim entre el 1790 i 1845, en trobaríem força de catalans, que es van lucrar com a negrers, és a dir, amb el tràfic d’esclaus.

Tot això ho recordo mentre tinc un llibre entre les mans que em relata els últims 70 anys de la història del Tibet, ja que estic preparant un viatge de mesos per alguns dels països que travessa l’Himalaia. Sóc d’aquelles que amb el seu passaport n’acostumen a tenir prou per moure’s per la majoria de racons del món. Al llibre de nou hi apareixen paraules com exili, camps de reeducació, saqueig, tortures, violència. Els Tibetans s’escapaven per la muntanya, com nosaltres, els catalans.

I així podríem seguir fent tombs per la història i per l’avui. De fet, potser pensareu que he barrejat naps amb cols. El que us volia dir, al cap i a la fi, és que encara tenim l’oportunitat d’escollir en quin bàndol estem. Podem girar l’esquena i tolerar el saqueig, la misèria i la mort o obrir les cases, la mirada i el cor. Les nostres accions seran l’herència que deixarem al demà.

L’únic aniversari que convido celebrar aquests dies és el primer any de recorregut del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona. Gràcies companys per la digna lluita i per crear espais on esvair les fronteres que entre nosaltres interposem.