L’amor no és com ens havien dit. En ocasions pot ser millor, però no és com ens havien dit. No el pots posar en un compartiment estanc i dir que és això o allò. No segueix el guió de les pelis de dissabte després de dinar; escenes amb olor a sobretaula, que de tant engolir des del sofà, pots acabar predient. Si l’obligues a seguir esquemes, l’amor es frustra; si en reprodueix d’altres, pot ser letal. I l’amor que mata, lesiona o contamina no és amor, pot ser moltes altres coses, però no és amor.

Quan més desorientada he estat, més he alimentat aquesta il·lusió romàntica d’un amor tòpic i cinematogràfic, però sabeu què? Jo abandono aquesta idea d’amor, tot i que la sabré trepitjant-me els talons tota la vida. La deixo plantada. Aquí et quedes.

L’amor no el pots fer córrer amb el cap, té ritme propi. No li diguis ves per aquí o per allà, no el convencis amb arguments estèrils. L’amor et sorprèn un capvespre d’abril amb la ferocitat de l’esclat de les flors, amb els pètals oberts coberts de rosada. O bé t’enganxa sota les mantes, una nit d’hivern, a foc lent, fent xup xup.

Hi ha amors que ens pengen de les viseres i ens segueixen a la feina, al tren, amb la llista de la compra entre les mans; imatges, fantasies, desigs. Són amors bàrbars, juganers, d’alè humit i d’esquena contra la paret. Cossos que es reconeixen, ments que es desitgen, maneres de fer que sedueixen. També hi ha amors de diumenge a la tarda, de passeig vora el riu. Relats lents i quotidians. Són amors pausats i confortables, de camí ample i llarg. En hi ha tants d’amors… De passió encesa o de serenor càlida. Algú n’ha tastat una barreja? És clar que amb el temps van mutant!

Que cap a on em decanto? Difícil resposta per a una persona cíclica, millor m’abstinc i que la vida m’hi porti.