Tinc una amiga que reposa en un marge de riba assolellat. Des del seu racó es veuen passar tots els matisos de les estacions de l’any: el groc dels camps a l’estiu, palla seca; l’ocre taronjós de les muntanyes quan arriba Tots Sants; aquell verd fosc deslluït de l’hivern, i els esclats de la primavera. Nosaltres ho observem, però ella ho sent, perquè ella és arbre. Un roure fort i serè que aprofita les hores de sol vora l’ombra d’un igual que fa molts més anys que arrela en aquest marge terròs del poble. Una riba que s’ha convertit, per a molts, en el nostre principal lloc de culte.

Qui tingui una amiga o amic arbre sabrà què se sent quan s’està al seu costat, la serenor, la calma, però també el desconsol de no poder-la palpar enlloc més. Es descobrirà incrèdula davant l’evidència de la mort i tal vegada seguirà somiant amb l’amiga estimada quan arribi la nit i així entendre que encara no pot entendre l’absència. I anirà a la riba a buscar la pau, però al mateix temps sabrà que, paradoxalment, ara l’amiga arbre, sense ser-hi, ho inunda tot. Sentirà el seu caliu quan el sol d’hivern li escalfi el rostre i, per un instant, podrà oblidar-se de tot o comprendre-ho tot, tan se val. Quan la melangia la venci pronunciarà els atributs del roure, ja que ningú acaba sent un roure per casualitat. Enumerarà qualitats com fortalesa i resistència i de seguida pensarà amb coratge, tendresa i valentia. Jugarà a imaginar que potser, quan ens n’anem, tots acabem en arbre. Tot i que ben mirat, els arbres hi eren abans. Així que fabularà que són els arbres els qui reviuen en persones i que quan tot s’acaba retornen a l’origen. Diga-li arbre, diga-li terra, diga-li ventre, el ventre de la Mare Terra.  Sap que l”amiga arbre també és estel, és ocell, és fulla, és papallona, és espora. I tu i jo també ho som.

Escolteu i llegiu més sobre el roure aquí. Jo m’he tatuat un arbre inventat a l’esquena.