Olor a ranci

– Jo sempre he volgut ser una bona noia. Sempre.

– I qui no?

– Estudiar quan tocava estudiar. No saltar-me la classe de repàs, ni el bàsquet. Potser no destacava en res, però no em quedava mai enrere. El professor de pintura deia que no se’m donava del tot malament, sobretot si copiava un altre dibuix que tenia al davant. Vaja, que alguna felicitació em queia de tant en tant.

– Segur que ningú es queixava de tu!

– De vegades sí! No vaig ser mai endreçada, això ho he anat guanyant amb els anys. La mare entrava a l’habitació i em cridava: “Com pots viure enmig de tanta merda? És impossible trobar res aquí!”, però jo trobava tot el que necessitava, sabia on era, l’habitació tenia la lògica del meu desordre, no del seu, per això ella s’hi perdia. En tot cas, què hi havia de trobar ella allà? L’habitació era meva, o això deien, m’havien cedit un petit espai dins la immensitat de la casa. Hi ha tanta gent que viu enmig de la merda…

– Te’n faries creus… I ara com és l’habitació?

– Es nota que no hi dorm ningú. Està plena de caixes que no són meves i amb roba dins l’armari que mai ens hem decidit a llençar, o a donar… Fa 10 anys que hi ha el mateix cobrellit i encara hi ha fotos a la paret o clavades al suro de l’escriptori, jo amb la Marina, que és la meva germana, amb els pares, amb els companys de classe… tots vestits amb aquells xandalls llampants dels 90; el primer cop que vam anar d’acampada; l’excursió de final de curs a Mallorca; la foto de la primera comunió; aquella gosseta, la Linda, que van atropellar davant de casa, encara recordo la taca de sang a l’asfalt…

– Fotos d’aquestes en hi ha a totes les cases…

– Ara ja ho veus, visc en aquest piset amb la meva parella i la gata. Es diu Neula, ja ho saps. És un pis petit, però té llum. Hi estem de forma temporal, però de moment és el nostre cau. És important tenir un racó al món, veritat?

– …

– Penso en l’habitació de casa els pares. La tercera porta a l’esquerra després de l’entrada, a l’inici aquell passadís tan llarg que acabava al dormitori principal. La casa gran, que ara no me’n sembla tant, de fet, no és ni una casa, sinó un pis de la dreta de l’Eixample. Però més de 100 metres quadrats ja els fa. És un d’aquells edificis que sembla que tingui tapissos de principis de segle estampats a la façana. Està a dos cantonades d’aquí, no m’he volgut mudar molt lluny. Penso amb l’habitació i em ve un olor de perfum dolç que s’ha fet ranci, una barreja de roses i gessamí.

– Dins d’una ampolleta quadrada, oi?

– Sí, amb un líquid rosat, gairebé transparent. M’agradava aquella olor, ara no la suporto, em recorda a vell. De petita tenia un potet de perfum tot per a mi, el regal més menut dels reis d’aquell any. Cada nit, abans d’entrar al llit, apropava el nas a l’orifici i ensumava fort endins. No vesava ni una gota d’elixir, volia conservar el perfum tot l’any. Aquella olor d’àvia, o de besàvia, a mi m’agradava, em transportava a ves a saber on…. La qüestió és que jo tenia una nina, una nina que no encaixava amb aquella olor, una joguina dels 90, com els xandalls de les fotos, era esvelta, tenia els pits sortits, el maluc esquifit, les cames llargues i la cabellera rossa. Me’n recordo que la posava dins dels meus patins de quatre rodes i aquell era el seu cotxe. La feia córrer amunt i avall pel passadís llarg de la casa, fins que topava contra la porta del dormitori principal, que sempre estava tancada. La Mia, així és com li deia, anava vestida amb un tutú de tul fúcsia, però jo moltes vegades la passejava despullada pel pis.

– La meva veïna en té 10 o 12 d’aquestes nines, els arrenca el cap i el tira pel cel obert!

– Quines bestieses! Un dia vaig decidir perfumar-la, tirar-li només unes gotetes. Però se me’n va anar la mà i vaig bolcar-li tot el pot al damunt! Els seus cabells groc palla estaven amarats i jo vaig sentir una estrebada a la panxa que em pujava per la gola, ennuegant-me. Al cap d’una estona vaig reaccionar, amb la nina a la mà vaig anar corrents a obrir la finestra, el dolç d’aquella olor ho envaïa tot. Ai si se n’assabentaven els pares…

– Què dirien? Però si tan sols era perfum.

– El dia que em van regalar l’ampolleta em van ordenar que la cuidés bé, que la dosifiqués amb mesura, com si fos un objecte de col·leccionista que val molts calers. I jo sempre he volgut ser molt bona nena, els havia faltat a la paraula.

– Però si era un pot de perfum! Al xino de la cantonada en trobarà… en trobaràs per 3 euros!

– Ja veus com funciona el meu cap, és l’únic que em traeix. Tot aquí dins. Aquell dia vaig amagar la nina i el flascó de perfum sota el llit i a mi em va agafar un mal de panxa tan fort que vaig estar tota una setmana malalta, amb febre i tot! La mare ja ho deia que pel gener una o altra sempre enganxava. La Marina també. Primer jo, després la Marina, que m’imitava sempre amb tot.

– A tu el que et feia suar era la culpa, les dones sempre la tenim enganxada al darrere, ensumant-nos com un gos!

– Jo sempre he volgut ser una bona nena… Ningú va parar compte amb l’ampolla, ningú es va fixar que la nina faltava, però jo em consumia, no em permetia ni un error, per molt insignificant i patètic que fos. A casa sempre he sigut així, però a fora també, a l’escola, a la universitat, a la feina. Sempre he volgut ser la millor amiga de tothom, la d’aquella nena que acapara més l’atenció, inclús de la que té un geni que espanta. Sempre les he entés, sempre he tingut una bona frase per consolar-les. I aquí segueixen, sempre al meu costat, i jo al seu. Recordo els primers anys d’institut, tenia un companya de classe grassoneta, l’Èrica, les meves amigues deien que no es dutxava, però jo ja no recordo si realment feia pudor o ens la inventàvem nosaltres la pudor, que de tant imaginar-la la sentíem. Quan passàvem pel seu costat ens tapàvem el nas i ens protegíem amb un escut fictici. Les més despertes de la classe l’empenyien a l’hora del pati i li robaven les llibretes. Jo no feia res, però tampoc protestava, i reia, reia quan les altres reien. L’Èrica viu a prop de casa, ella tampoc va canviar mai de barri, sempre van anar a la concertada, molts dels nostres pares són amics. De vegades me la trobo pel carrer, la miro i sento vergonya, tot i que en els seus ulls no hi veig ni un retret. Potser sap com amagar-ho, no sé si ens podrà arribar a perdonar mai, no ho sé.

– No és la primera vegada que escolto una història així.

– Te’n deus fer un fart! Sobretot si enganxes a algú com jo, no fa ni dos dies que vens a netejar i ja t’he explicat mitja vida!

– No et preocupis, em va bé per practicar el català.

– El parles molt bé, de debò!

– Gràcies, ja fa més de 15 anys que estic aquí! Però vaig tardar un temps en atrevir-me a parlar-lo…

– Tota una vida… A mi no m’agrada fer diferències, per això des del primer dia t’he advertit que no em parlis de vostè, pobre de tu que ho facis!

– I t’estic agraïda! Per cert, pots seguir, que m’interessa.

– Doncs com et deia, tan bona que jo sempre he volgut ser i vaig emmerdar a una altra per poder salvar-me el cul. Calladeta i amb un somriure, i així anar fent. Que si una amiga té un mal dia i m’escridassa: “Tranquil·la, que entenc que t’hagis llevat de mal humor”. Que a les dues ens agrada el mateix noi: “No et preocupis, no discutirem per això, tot teu”. Que el meu grup d’amigues de l’ànima, amb les que formem un equip inseparable, es discuteixen entre elles, jo faig el possible perquè facin les paus. M’és igual qui té raó, si hi ha raó, no puc suportar veure-les enfadades. No m’importa si una d’elles em gira l’esquena amb fúria perquè creu que en un moment m’he posicionat a favor de l’altra, jo hi vaig al darrere per convèncer-la que no és així, que simplement puc entendre tots els punts de vista. Si entre elles es trepitgen, es claven cops de colze, jo estic al mig per esmorteir els cops, la majoria de blaus em surten a mi, però puc suportar-ho.

– I sempre vols estar al mig aguantant els cops dels altres?

– No et creguis, que tinc els meus atacs de fúria, he descobert que sóc ben rabiosa. Ara, fa un parell de dies que no em trec una cosa del cap, li dono tombs i tombs, no puc parar. Estic obsessionada i acabo esgotada de tan pensar-hi.

– Quina intriga…

– L’altre dia em vaig emborratxar. Crec que ja no em senta bé l’alcohol i mira que abans era cap de setmana rere cap de setmana. Vaig sortir amb els amics del barri, els de tota la vida. Un d’ells, el Marcel, només el veiem un o dos cops l’any, ja que sempre està de viatge pel món. Té una vida de pel·lícula, jo crec que es busca les situacions, les atreu per després poder-les explicar.

– I quin mal hi ha en això?

– Bé, que jo ho veig una mica forçat, com si s’inventés un personatge!

– …

– … El tema és que vam veure cervesa, després una mica de Jager, vam començar amb els gintònics… El Marcel em va començar a explicar la seva última aventura, tres mesos voltant pel sud-est asiàtic, tot molt exòtic. Diu que no l’aguanta una vida aquí, que se li fa gran, li cau al damunt, l’esclafa. El pes de la família, dels amics, de la feina estable… “Pes”, li deia jo, “això consideres que és un pes?”. Em sembla molt fàcil el que diu, ves a saber si té algú per darrere que li soluciona la vida, que li treu les castanyes del foc. No sé, una herència, un pare que no diu ni piu. Va entrar amb els detalls de la seva última aventura, va estar embolicat amb una australiana que estava casada. A més a més, que ell també té parella, una noia de Canadà! Però quina barra, si tots féssim com ells!

– Doncs jo cada cop ho entenc més. La Vanesa, l’amiga de la meva filla, diu que té un pacte amb el noi amb el que va ara i… atrapa-la! Ben mirat, potser no li falta raó…

– No sé si en tenen cap de pacte aquests, a mi tot això em sembla molt fàcil de teoritzar, però a la pràctica, a la pràctica… tots ben enredats! Però prepara’t, que això no s’acaba aquí! El Marcel es va començar a posar amb la meva vida, a preguntar-me si jo no ho faria, que em veia apagada amb l’Enric, que si volíem això ho solucionàvem ràpid, aquella mateixa nit, tots dos en un portal desconegut.

– Si que anava fort!

– Aquí ja no vaig aguantar més i vaig explotar. Li vaig dir sense embuts tot el que pensava d’ell, tot. No recordo amb precisió com vaig fer-ho, escopia paraules brusques i barroeres per la boca, i amb una agressivitat… una agressivitat que no és pas meva. Aquesta sóc jo? Un mostre! El que més ràbia em fa és que en el fons…

– … en el fons què?

– És que em fa vergonya dir-ho…

– …

– T’ho dic, però no li diguis a l’Enric, que potser ve d’aquí una estona a casa, i ell no m’ho perdonaria…

– …

– Em sembla que en el fons l’envejo.

– Aha.

– No és fàcil passar dels tres anys de relació. Les papallones de la panxa fa temps que van escapar-se, ves a saber per on paren… Potser a Àfrica.

– Àfrica?

– Jo sempre he volgut anar a Àfrica.

– Doncs ves-hi!

– Ara no puc, massa coses a pagar, però si pogués m’esfumaria, canvi d’aires! El Marcel hi ha estat a Àfrica, a Senegal, a Gàmbia… a Madagascar!

– I amb el Marcel, ja us parleu?

– És clar, som amics, ens estimem per damunt de tot. Aquella nit vam solucionar-ho, allà mateix, al bar.

– Vas perdonar-lo?

– Sí, només faltaria!

– I escolta una cosa, a tu qui et perdona?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s