A continuació podeu llegir tres textos inspirats en les Filles del Cor, unes noies que tocaven i cantaven rere reixes a la Venècia del segle XVIII perquè les dones no es podien mostrar en els escenaris. Van ser educades musicalment als Ospedale (hospicis) de la ciutat, ja que la majoria eren orfes o de famílies pobres, i es van convertir en artistes reconegudes a escala europea. Moltes d’elles van quedar a l’anonimat perquè al casar-se s’havien d’apartar de la música. També tenien l’opció de seguir com a professores als Ospedale, en una vida de clausura. Tanmateix, algunes d’elles van poder seguir amb la seva carrera musical malgrat les dificultats del moment.
Vaig escriure aquests textos per un recital-concert en homenatge a aquestes dones, en el marc dels “Aperitius de clàssics”, organitzats per l’Ajuntament de la Vallferrera i Natura Llibres, al Pallars Sobirà. Es tracta d’una iniciativa que vol apropar la música clàssica i la poètica a tota la població, amb un àpat final preparat pel Josep de Casa Falip d’Alins. En concret, l’actuació en homenatge a Les Filles del Cor la vam fer amb Ensemble Pyrene, trio de dos violins i un violoncel.
El cartell és obra de l’artista pallaresa Vanesa Freixa (@pastoreta).
MADDALENA LOMBARDINI O L’OCELL QUE VA PODER VOLAR
Sents aquest trio per a dos violins i un violoncel? Notes com et penetra la veu alada dels instruments? Aquestes composicions són meves, la del concert del 1768 a París, o la de Londres del 1771.
Jo, Maddalena Laura Lombardini, vaig néixer un hivern del 1745. Gebre i glaç pels carrers de la meva Venècia de luxes, festes i burdels, d’ànimes pietoses i benefactores. Art, religió i vici, la marca de la ciutat. Els canals atapeïts de turistes estrangers, d’aristocrates decadents. I el meu llinatge noble. El meu llinatge noble es va fondre; desgastat, exhaurit, pobre. Em van donar a l’Ospedale dei Mendicanti (adreça: Fondamenta dei Mendicanti, 30122, Venècia, districte del Vèneto, Itàlia). Tenia 7 anys i em van entregar a la música, tal com s’hi havia entregat la ciutat sencera, que n’era la capital. En aquells temps, els gondolers recitaven poesia i cançons populars, tot músic assajava i oferia els seus concerts. I a nosaltres, les filles del cor dei Mendicanti, ens instruïen per enlluernar, per encantar amb la voluptuositat de les nostres veus, dels nostres instruments, que es colaven pels conductes auditius de la gent, per tal de provocar petits terratrèmols interns i eriçar la pell. Les grans fortunes competien per patrocinar el seu Ospedale preferit, això era com posseir-nos, com quedar-se amb un fragment del nostre talent, tan elogiat i commovedor.
Durant 14 anys aquella va ser la meva llar, la meva vida. Deien que tocava el violí amb virtuosisme, es meravellaven amb el domini que tenia del clavicèmbal, es deixaven bressolar pel meu cant i adoraven les meves composicions. És per això que em van deixar sortir a rebre classes amb el mestre Tartini. Des de Pàdua, el vell Tartini em va escriure alguna carta i em deia “signora”, tractant-me de mestra i no d’alumna. I als 21 vaig decidir deixar la clausura, sortir de l’hospici. Em vaig casar amb el bo del Sirmen, el Ludovico, violinista que apreciava el meu talent. És així com en coneixen, Maddalena Sirmen, però entre vosaltres prefereixo fer-me dir la Lombardini. Ens vam casar l’any 1767 i ens em vam anar junts de gira per Europa. Qui anava a dir que a través del matrimoni podria intuir el camí cap a l’alliberament. Vaig estar de sort, la majoria, amb l’anell al dit, havien d’abandonar la música. Ho vaig fer per mi, ho vaig fer per elles, ho vaig fer, també, per les que havien de venir. I no va ser senzill, la Junta de Governadors de Venècia va haver d’autoritzar que seguís amb la meva carrera musical. I així és com no vaig deixar de trepitjar la resta d’Europa.
Un crític deia de mi: “Es va guanyar els cors de tots els habitats de Torí amb la seva interpretació. Li vaig escriure al vell Tartini el dissabte passat explicant-li les bones notícies. Això el farà més feliç, ja que la seva alumna toca el violí amb tanta perfecció que resulta obvia la seva herència”.
I és que a mi m’agradava tocar el violí en els meu propis concerts. Als vostres dies, us han arribat 35 composicions meves, la resta s’han perdut pel camí. Com també s’han perdut els noms d’altres filles del cor que van poder viure de la música. La Faustina Bordoni, la Isabel Colbrand o la Ferrarese. I és que nosaltres, som les filles oblidades de la història, de la història de la música i de tota història en general. Educades en la magnificència i polides al detall.
Maddalena, l’esquena recta, l’arc fi, el canell lleuger.
Maddalena, creua les cames, com una bona signora.
Ells no saben que com més fort les creues, més intens és el pessigolleig.
Maddalena, no t’oblidis del somriure, el gest, el posat, encara que no et vegin.
Maddalena. Maddalena Laura Lombardini. Aquest és el meu nom.
Quan el pronuncieu, enrecordeu-vos de totes nosaltres. De les que quedaren atrapades, com un ocell que deixa de ser ocell, que d’ocell només en queda la veu i el plomatge quan és a la gàbia. El talent i la virtut. Enrecordeu-vos de les que en puguerem sortir per fer volar la nostra veu. Escampeu els nostres noms, feu córrer la nostra memòria, com una bella rondalla explicada a la vora del foc. Si cal, enceneu fogueres i feu crepitar velles injustícies, estigmes antics, oblits ancestrals. I del que en quedi, feu brotar noves melodies que neixin de l’herència de les nostres cançons i així, entre totes, entre cadascuna de nosaltres, com petites gotes d’aigua que cavalquen juntes dins dels rius valents, com aixaldes roents que transformen dolors en fogueres mil·lènaries, com minúscules partícules de terra, d’aquesta terra que com un mantell recobreix el planeta i va créixer la vida, així entre totes, entre cadascuna de nosaltres podrem fer sonar un món nou en el qual qui tingui ales pugui volar.
LES NOIES DELS OSPEDALE
Elles, un cor ple de filles de la caritat.
Forçades a l’anonimat.
Condemnades al silenci.
Filles, totes elles,
de la pobresa de la moral,
del bon gust
i del capritx dels altres.
Del declivi d’una ciutat
en un joc de màscares perpetu
i un carnaval de plaers
degustats per paladars estrangers.
Elles, les filles dignes i virtuoses de Venècia,
les della Pietà, l’Incurabili, l’Ospedaletto i el Mendicanti.
Aptes només per a gustos refinats
i butxaques benefactores
quan la música és l’única diversió respectable.
Casta, mística, castrant.
Agermanades, totes elles.
Filles d’alguna deessa.
Del tronc del seu arbre genealògic
en surten els seus instruments.
I és que els instruments, entre ells, també són germans
i formen famílies.
Les noies dels ospedale.
Orfes de reconeixements i oportunitats.
Consagrades a l’oblit.
Veus sublims del vell continent,
intèrprets divines.
Protagonistes d’un període únic en la història
que els hi va esborrar el nom.
Angeleta, Bernardina, Maddalena Lombardini, Dianora, Anna Maria della Pietà, Fortunata, Maria, Santina, Pellegrina, Lucietta, Ludovica Emo, Prudenza, Anneta, Chiaretta, Apollonia, Candida, Giovanna, Pierina, Cattarina, Bettina, Bianca, Claudia, Margheritta, Regina Mingotti, Lucieta dalla viola, Silvia, Michieletta del violí, Antonia Cubli, Francesca Rossi, Francesca Adriana Grabrieli (la Ferrarese), Laura Conti, Maria Bolognese, Anna Maria II, Bernardina, Chiara Barbarigo, Elena David, Angeletta I.
I tantes altres tutelades per la mirada misericordiosa,
compassiva, pietosa, assistencial.
La mirada que s’entreveu entre els forats de les reixes
que és la mateixa que les col·loca
que alimenta la dependència
el no deixar fer
el no deixar ser.
Mentre hi hagi filles a les que assistir,
hi haurà gent que podrà comprar cors.
Elles, les Filles del Cor.
Com l’ocell que deixa de ser ocell.
Que d’ocell només en queda la veu i el plomatge
quan és a la gàbia.
El talent i la virtut.
El matrimoni
o una vida entre murs grisos i gruixuts.
Però algunes sí,
amb l’anella al dit,
deixaren enrere els barrots
i es desplegaren a la vida.
ELS DIRECTORS DE LA HISTÒRIA
Els noms i cognoms
que han dirigit la història
s’escriuen en masculí singular.
He de ser jo qui els torni a pronunciar?
N’hi ha un,
violinista pèl-roig,
Mestre-sacerdot,
compositor universal.
Trio de Sonata a l’Ospedale della Pietà.
Té un cor d’alumnes avantatjades.
“Una bona alumna es revela per la seva capacitat de comprendre a l’instant
quin és el sentiment adequat per a qualsevol peça musical”.
O això és el que escriuen els crítics. Què en sé jo!
Més d’una vintena de filles té el cor della Pietà
amb el capellà roig al capdavant.
Inaccessibles pels altres,
Ell en coneix tots els rostres, les expressions,
els gestos, les virtuts. Els vicis.
I entre elles, Anna Maria. La Gran Anna Maria.
Anna Maria della Pietà.
La preferida del Mestre entre mestres.
El violí, la tiorba, la viola d’amore,
el clavicèmbal, el llaüt, el violoncel,
la mandolina.
Tots ells; Anna Maria.
Anna Maria, mestra del cor della Pietà,
tu tampoc et pogueres escapar del teu final.
Alumna precoç, d’adolescent vas poder sortir dels murs de la institució.
Miratge breu,
t’hi vas quedar.
Anna Maria,
l’Anna Maria del violí, mestra del cor della Pietà,
tu tampoc et pogueres escapar del teu final.
Ni àngels ni crítics ni benefactors,
ningú et va obrir les portes della Pietà.
Febre i tos,
Venècia, 10 d’agost de 1782.
Anna Maria, mestra del cor della Pietà,
tu tampoc et pogueres escapar del teu final.
T’expropiaren el destí al néixer.
Només el teu talent, teu,
teu i de ningú més,
et va conservar el nom.
Muntanyes de paraules 