Temps de xicoies

Primer van ser les dents grises i fredes del motocultor, que queixalada a queixalada m’anaven esponjant, airejant. Tot seguit van venir els fems, em van mesclar amb merda fermentada de bèsties que caguen per sota la cua, per la boca fosca que escup. Encara no havien explotat les xicoies, amb aquella manera que tenen de fer, tan groga, tan llampant, que ho envaeixen tot, com ara, que miris a on miris hi ha groc, als erms, als marges, en un trosset d’hort que enguany està sense cultivar. Les xicoies, que tot ho mosseguen amb les seves dents de lleó, s’escampen en mantells com les violetes, que són el potxó del bosc, la natura oberta a l’entrecuix d’una femella.

Després de les queixalades, els fems i els cops xapo, van venir les primeres llavors, les primeres arrels. Encara guardava arrels mortes al ventre, restes de placenta resseca, del pas de la tardor, del pes de l’hivern. Del glaç. Les garrotes, quan s’allarguen, em fan pessigolles. Parlen en un idioma inventat perquè les trumfes no les entenguin. Que en són de furres les trumfes, sempre es queixen, sempre rondinen. Les de la padrina Conxita són les més ufanoses, les més cofoies, les més vanitoses. Ella té el millor hort d’aquesta banda del riu, a tocar de l’abocador clausurat. La Conxita és furra com les trumfes, però se li escapa un somriure d’orgull, de satisfacció, quan les seves netes venen a córrer per l’hort els dissabtes, amb la mirada de la mare clavada al clatell. Són dues dones sense home, mare i filla, furres i sàvies com les xicoies, que tot ho masteguen amb les seves dents de lleó, que fan pixar al llit. Al poble diuen que estan ben grillades, com les trumfes, com la primavera.

La padrina Conxita és una dona que crida, que fot uns crits de Déu, remuga i esbufega a cada passa, mentre fa moure les cames botides i brunes per sota la bata; cames que contenen rius foscos i afluents boteruts que es ramifiquen i es torcen pels bessons, pels turmells. I entre crit i crit, la Conxita llança consells a les de l’hort del costat, que mai sap si en són tres, si en són quatre o en són cinc, viuen totes amuntegades. Parlen amb aquell accent de ciutat i s’han apuntat a un curs per saber cuidar la terra, per saber-me cuidar a mi. “Ves, quines coses!”, es diu la Conxita. El coneixement d’aquesta padrina no es troba en cap llibre, en cap manual. Tot el que sap és dit. Tal com deien padrí i padrina, i els padrins i les padrines d’aquests, que ensenyaven mentre feien, amb un gest o amb un so profund, trencat, que naixia de l’úter de la gola.

Els de l’hort del costat fins i tot gaudeixen arrencant les herbes que cada dia pareixo de nou, herbes d’aquelles que la gent del poble diu que són dolentes. La gent, que sempre parla, que sempre murmura, que sempre mira de cua d’ull. Jo no en conec, d’herbes dolentes, i això que les pareixo jo, són filles meves, totes elles. Com a molt es tenen enveja, es fan competència, com la resta de bèsties que he arribat a conèixer, les que es passegen per aquí i em claven la petja al damunt, que em deixen marques de totes les mides, tatuatges que s’erosionen amb el vent i amb la pluja que els núvols pixen. Però què en sabré jo, diran, si només soc terra, terra amiga dels cucs i dels secrets. Jo, que soc de tots els colors, de totes les emocions. L’amagatall perdut, l’abocador de veritats pudents.

Cada dissabte, casa meva és una festa. Les netes de la Conxita em fan massatges quan corren amb els peus descalços i les ungles negres, mentre les altres, les de l’hort del costat, mengen, riuen i beuen. Són més de cinc i de sis i de set, arriben de tots els pobles veïns i porten gossos, porten música, porten històries noves que les trumfes escolten amb recel i que fan riure les garrotes. Una d’elles porta un panxot ben lluent, a punt d’esclatar, com les xicoies quan es vesteixen de plomalls blancs que la gent bufa al vent; angelets que fan volar els desitjos.

A bocafoscant, sempre hi ha més d’un cor trencat que surt a ballar al voltant d’una foguera. Són cors com les trumfes que es cullen a finals de temporada, quan algunes s’esberlen sense voler pels cops de xapo. Potser per això es tornen furros, potser per això es grillen. Els cors. La foguera escup aixaldes, tal com salten algunes llàgrimes, mentre les garrotes encomanen el seu riure a tothom qui passa a prop del seu bancal. És aleshores quan les trumfes em donen permís i jo m’empasso tot el que sento, penes i neguits, ho enterro al meu ventre i ho faig desaparèixer perquè vinguin els cucs i les flors i les voliaines. I tot torni a començar.

Aquest relat conté paraules en pallarès. Aquests són els seus significats:

Potxó: petó.
Garrota: pastanaga.
Trumfa: patata.
Furro o furra: persona esquerpa.
A bocafoscant: quan es comença a pondre el sol.
Aixalda: espurna.
Voliaina: papallona.

Al mateix temps, xicoia és el terme més comú al Pallars per referir-se a les dents de lleó o als pixallits, que són unes plantes que fan flors grogues amb l’arribada de la primavera. Quan maduren, les llavors apareixen al lloc de les flors en forma de bola blanca recoberta de plomalls. En aquesta fase, també són conegudes com a angelets i es té per costum bufar-les.

Il.lustració: Gat Cosmonauta

Article publicat prèviament al número 547 de la Directa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s