Refugis de paper

Vaig trobar el bosc seguint el rastre de les roses. Ensumava la primavera dolça de les meves muntanyes, de la meva màtria roja i blanca i verda, amb un sol que brilla per igual a totes les carenes, un sol que no en sap de fronteres invisibles, de línies traçades pels altres. Vaig tancar els ulls, per un moment hi era, roses i muntanyes. I no els volia obrir, prou bé sabia que a la meva primavera només hi havia espines, espines enredades en concertina, que m’encerclaven, que em delimitaven, que m’esgarrapaven la pell i els músculs. Duia els palmells de les mans travessats per pues metàl·liques. 

I tenia l’olor de rosa enganxada al nas mentre sentia una veu de fons, càlida, amable, segura. Dapîr. Vaig obrir els ulls. Hi havia una padrina enmig del bosc, envoltada de rostres de totes les mides. Aquelles persones rondaven per l’espai amb llibres a les mans. Llibres de tots els colors. I és que era un bosc com mai no havia vist, un bosc de roses i llibres. I n’havia vist moltes de coses en aquelles terres que m’acollien de forma estranya, i la majoria havien estat desagradables, fins i tot esgarrifoses. Per primera vegada, després de mesos de tanques i murs, de porres i gas, de tendes plantades al fang o en naus fredes i grises, com algunes mirades, recuperava la sensació d’abric i aixopluc. La padrina va ser l’única que va parar atenció amb mi, però em va deixar fer, no es va apropar, no va fer cap gest. Amb la seva mirada suau, serena, em deixava entrar al meu ritme. La resta es movia amb delit per l’espai. Feien córrer les pàgines dels llibres fins que es quedaven atrapats en una imatge o en una paraula. Els oloraven fort, ben fort, n’acariciaven el paper i els estrenyien contra el pit. Alguns jeien amb ells, com si la seva companyia els donés permís per fer una migdiada llarga, lluny dels avions i la metralla. Els rosers abraçaven els arbres amb delicadesa i als seus peus hi reposaven desenes de llibres. “A la natura, els organismes vius, com les roses amb espines, desenvolupen els seus sistemes d’autodefensa, no per atacar, sinó per protegir la vida”, havia llegit en un llibre feia temps. Aquelles eren les úniques espines que jo tolerava, les mateixes que m’embolcallaven el cos i em cuidaven davant d’amenaces.

Al cap d’uns segons ja era a dins, fent lliscar un dit tímid pel cuir d’un volum vell i solemne. Em vaig apropar a la padrina, que parlava amb la llengua que havíem hagut d’aprendre durant la fugida. I com la resta de persones allà presents, aquella llengua tampoc era seva. Entre totes procuràvem fer-nos entendre, simplificàvem frases i expressions, creàvem un dialecte a mida. Enteníem aquella llengua com un passaport. El seu alfabet es barrejava amb els altres símbols que s’amuntegaven rere les tanques. Però a diferència de la resta de presents, la padrina no tenia necessitat de fugida. El seu era un exili voluntari, volgut. Ho vaig saber de seguida. El somriure, la tendresa. La padrina no era com ells. N’hi havia un, en Geórgios, que sempre em donava la tabarra. Li endevinava fins i tot el caminar, “crec-crec, crec-crec”, feien les pedres, a tall d’advertència, quan se m’apropava. “Per què veniu els militars si el que demanem és auxili?”, vaig cridar-li un dia, amb la meva llengua, aquella que ell no entenia ni volia entendre. Ell només responia al crit d’“enemics i invasors”. 

Amb els dies, la padrina em va explicar que al seu país també hi havia muntanyes i roses i que si bé ella no escapava del drac de la guerra, ni somiava amb un bocí de pa, sí que coneixia tots els monstres, els que arrasen per fora i els que cremen per dins. Ella també s’havia fet un fart de veure situacions desagradables, fins i tot esgarrifoses. Algunes les havia viscut en pròpia pell, de ben menuda, ja que el monstre, a casa seva, no s’amagava a dins dels armaris o a sota el llit, sinó que encapçalava la taula cada àpat, dominava la llar. Feia pocs anys que en parlava, quan el monstre ja era mort. Això li havia permès desenvolupar una forta sensibilitat cap als altres. Havia voltat per mig món, ja que arreu se sentia incòmoda, és a dir, a qualsevol lloc es trobava com a casa. Així és com ella parlava. Sovint, renegava dels seus, deia que nosaltres no necessitàvem ni prínceps ni cavallers, ningú que ens salvés, que n’hi havia prou en arrencar les arrels de la por i fer créixer boscos com el que ens envoltava.

Com a bona bibliotecària, la padrina s’encomanava a tots els llibres com a doctrina de fe, en ells hi trobava bellesa, esperança i llibertat. I ens ho enganxava. Cada tarda, explicava contes on poder-nos refugiar. Relats que ens transportaven a altres mons i a altres maneres d’habitar-los. Aquells eren viatges plens de paraules boniques, mots amables i dolços, amb personatges carregats de coratge. Les seves històries ens alimentaven més que el menjar que ens tiraven al camp. I hi confiàvem, encara que sortissin d’un feix de papers. La padrina recitava aquells contes amb una melodia que ens bressolava, un mantra antic que apaivagava els nostres mals i temors. Què en deia de coses la padrina! M’agradava passar temps amb ella perquè les seves accions anaven acompanyades del significat més honest de les paraules. Fins i tot em va arribar a parlar de les germanes que s’havien quedat a les meves muntanyes. Les milícies de dones que protegien les persones i la vida. Deia que elles eren com les roses, que havien après a defensar-se. La padrina havia llegit sobres elles, n’havia sentit a parlar. I qui no? Aquelles dones semblaven personatges extrets dels seus contes.

El bosc rere concertines i tanques, refugi de llibres i roses, no va trigar a ser desforestat. Ens vam enfadar, però no ens vam sorprendre. Mentre el Geórgios i els seus companys talaven els arbres, es punxaven les mans i encenien fogueres amb els llibres que estimàvem, sonava de fons una cançó amb la llengua materna de la padrina. Una cançó que tothom coneixia i cantava. Les nostres veus eren una sola veu que adobava la terra que veuria créixer un altre bosc de llibres i roses en algun racó d’aquella Europa erma de solidaritat i esperança. 

Encara taral·larejo la cançó quan passejo pels carrers on va créixer la padrina, mentre deixo enrere façanes i places i entro al bosc que la va protegir quan ella era una nena que s’havia quedat muda, una nena que va recuperar les paraules gràcies a l’asil que li proporcionaren els llibres i els arbres i que avui té una veu que sona forta i clara. En aquell bosc, a la perifèria del poble i de la família, no hi podia passar massa estona. Es desviava del camí quan tornava de l’escola, quan ja la deixaven anar sola, i s’hi entretenia uns minuts, amb els peus descalços. El punt d’entrada al bosc el marcava un vell roser que algú havia plantat feia ja massa temps. Allà va desenvolupar la seva obsessió pels llocs de frontera, en aquella frontissa que separava els seus mons, el món que havia rebut com a herència i el món dels arbres, les flors i els animals. Estar al bosc era com capbussar-se en les pàgines d’un llibre al qual li havien esborrat les paraules i amb elles les històries i els personatges. És per això que a les tardes es colava a la biblioteca del monstre, quan aquest era a fora fent reunions o encàrrecs. La bèstia de ciències i lletres que treia foc pels queixals i es movia a les fosques no feia honor a la seva biblioteca. Sense saber-ho, la padrina va aprofitar aquells moments de llibertat per dignificar la vida d’aquells llibres, i de pas la seva. Mentre imaginava un futur més enllà de tots els confins, va començar a canviar el final d’algunes històries, el joc amb la tinta i el paper li permetia passar-se de la ratlla. 

Des que la vaig conèixer, vaig tenir clar el meu destí. Me’n volia anar a prop de les seves paraules, aprendre-les a dir, conèixer-ne els significats. Aquí, hi he trobat aixopluc. I si us pregunteu per ella, busqueu-la amb els peus descalços, fent tentines damunt d’alguna línia divisòria, mentre esberleu els límits de la imaginació i inventeu nous mons per poder-los explicar en forma de contes o relats.

Veureu que aquesta història està inspirada amb la realitat de les persones refugiades, en concret d’aquelles procedents del Kurdistan. 

Refugis de paper ha estat publicat originalment a l’Escata de drac. Relats de Sant Jordi 2022 (núm. 18), una publicació que edita l’Ajuntament de Lleida cada 23 d’abril. L’Escata de drac conté relats d’escriptors i escriptores del territori i la Paeria el reparteix gratuïtament entre la població cada Sant Jordi i Santa Jordina. També el vaig recitar per primer cop aquest 23 d’abril, a la llibreria Natura Llibres d’Alins (Pallars Sobirà), a on l’acordionista Pepón Vilarrubla i jo vam fer la cloenda del dia del Llibre amb una selecció de textos de literatura rural i de muntanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s