1, 0, 0, 0.

Així és com s’escriu el número 8

en el sistema binari.

1, 0, 0, 0.

Aquest és el sistema del meu ordinador,

que ho numera tot en base dos números:

l’1 i el 0.

1, 0, 0, 0.

Aquest és el número 8 en sistema binari.

El 8 de març,

el dia de les Dones Treballadores,

seria el 1, 0, 0, 0 de març.

Doncs hi ha persones que són

com el meu ordinador.

Tenen el cap quadrat i

els convé una actualització de programari.

Són gent que crida molt i escolta molt poc,

s’escolta molt poc.

Diuen; 0 i 1, home i dona.

Diuen; 0 i 1, masculí i femení.

No entenen d’altres variables

i combinacions.

I és clar, a mi m’agrada dibuixar

números de diferents mides i colors,

números com persones,

deixar que s’escapin pels marges

de les llibretes

i que surtin del paper,

del paper que se’ls ha assignat.

Un paper que potser no han triat,

que els roba el color

fins fer-los invisibles.

Els números que jo dibuixo

fan entre ells les més variades combinacions,

es mouen lliures pel paper,

s’escolen pels marges

i van més enllà d’on jo puc allargar la vista.

Alguns d’ells es pengen de símbols i lletres.

Lletres amb les quals s’inicien

moltes paraules en plural,

lletres que són indicadors d’identitat

i de dissidència.

I és que els meus números són

de diferents mides i colors

i senten una atracció inevitable per la llibertat,

que és una paraula que no entén de respostes binàries i que reinventa els plurals.

I amb tants números i tantes lletres,

ja us podeu imaginar com es posen les persones que són com el meu ordinador.

Aquelles de cap quadrat i de programaris obsolets.

Mentre la placa mare els hi treu fum,

els números que dibuixo,

o els números que em dibuixen a mi,

van assajant fórmules per carregar-se el sistema.