Biu blanc

 

És una mort muda,
quieta i abandonada.
És una mort petita,
constant, imperceptible,
com una fuita de gas.
Shhhhhhhh.

Et deixa en estat de latència.
Paralitzada.
M’ho ha explicat la nova branca
que ara és part de mi.
Que ara soc jo.

Jo brotava en una d’aquelles feixes perdudes,
traient el cap entre murs de pedra seca.
Em van agafar i clavar a la terra.
Després van esberlar-me.
Em lligaren a aquest nou sarment
que no era ni viu ni mort
i que ara soc jo.

Van anar a recuperar-lo
aquells que saben trobar la cultura
en origen.
Allà on neix tot,
arran de terra.

Cultura, que no significa cap altra cosa
que cultivar.

Ara em cou la ferida,
l’esquerda que uneix
l’arbre jove amb el vell.
Com totes les coses que neixen,
que ho fan des del dolor.
Que ho fan des de la mort.
Tal vegada és una espècie de resurrecció.
Potser profètica.

La pantigana que es passeja per aquí
ens parla d’altres arbres que no veiem.
Ceps de tarannà continental,
adaptats a aquest sòl fosc.

En canvi, nosaltres,
jo i aquesta nova branca que ara soc jo,
som una mena d’experiment.
Una cursa contra l’extinció.
No sé si arribarem a temps,
però també donaven per
perduda aquesta branca oblidada
que ara és part de mi,
que ara sóc jo.

Què en farem
d’aquest lligam
perdut amb la terra?

Aquest paisatge
no és un element decoratiu.
La natura no
té el propòsit
de fer-nos sentir bé.
Només en formem part.
Només.
Si ens descuidem,
la condemnem a l’abandó,
que es presenta amb
una ferocitat imminent.

Jo m’arrelo en alçada,
sense vertigen,
visc aliena
als mars de mort muda,
quieta i abandonada.
Mars de mort petita,
constant, imperceptible,
com una fuita de gas.
Shhhhhhh.

Però vinc d’ells,
dels territoris que banya
aquest mar que diuen que és nostre.
Vitis vinifera m’anomenen.
D’origen, el Caucas i el Pròxim Orient.
Iran, Irak o Afganistan.
Emparrada a Síria, a Palestina.
Beuratge de mitologia grega, romana.
I podria afegir noms com Ceuta, Melilla,
Tarifa, Líbia.
I no,
no estaria parlant d’una altra història.

Nosaltres,
jo i aquesta nova branca que ara soc jo,
som una mena d’experiment.
Una cursa contra l’abandó.
L’abandó de la cultura,
que vol dir cultivar,
que vol dir conrear.
L’abandó de centenars de cossos
i les seves vides a la mar,
d’aquesta mar que diuen que és nostra.
L’abandó de tantes plantes,
humans i altres bèsties,
d’una identitat continental
que diuen que és comuna.
D’una Europa esberlada
que no sap empeltar-se
a res de nou.

Nosaltres hem hagut d’agafar alçada.
Una posició que ens permet
guanyar perspectiva,
perquè l’aridesa no ens acorrali,
almenys no tan ràpid com ho fa
amb les nostres germanes del sud.
Però també fa mal
obrir-se pas entre aquesta terra resseca,
entre fragments de plàstic
i pantalles mòbils.
Escampats, arreu.

Aquí,
enyorem la pluja
i agraïm la força que ens regala.
Així seguim, clavades.
Perquè nosaltres
ramifiquem per dins
aquest planeta esquerdat.
Perquè les nostres aliances,
subterrànies,
s’escolen per sota qualsevol mur,
barrera o tanca.

Així ens plantem davant
les morts mudes,
quietes i abandonades.
Morts petites,
constants, imperceptibles,
com una fuita de gas.
Shhhhhhh.

Un dels textos que vaig llegir al Festival Siartb durant el maridatge poètic amb el Celler del Batilliu de Sort. El vaig elegir per presentar el vi Biu blanc del celler, que conté varietats continentals, com el risling. Tot i això, per escriure aquest poema em vaig inspirar amb la tasca de recuperació de varietats locals de vinya , varietats autòctones que s’estaven perdent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s