Una promesa carmesí et regalima pels llavis. Apropes la boca al meu lòbul esquerre i nombres un mot compost que parla de vida, d’aferrar-s’hi. Ho dius en un ofec, amb certa urgència, mentre el teu cap vacil·lant s’aparta del meu. Però abans m’esgarrapes un tros d’orella amb la punta de les dents i ensumo la flaire del teu alè dolç, tacat de fruita vermella.

Has posat un raig d’aquest paisatge bord dins l’ampolla? Jo que pensava que el meu cos s’havia convertit en un territori erm de carícies, sec com el revers de la lluna del qual t’has entossudit en parlar-me. Però aquesta nit m’has portat a un barranc a tocar del precipici, des d’on ens arriba la remor d’una foguera que crema d’antic. I aquí donem per bona la més absurda de les promeses, acceptem el joc que hem après a repetir. Perquè saps que ningú arribarà a temps per salvar-te; prou feines tinc jo en fer surar el meu cos. Aquest desert de cràters seguirà propagant-se amb la seva pols gris. Sí, com la vessant oculta de la lluna que avui no il·lumina i que ens fa moure per la nit amb les pupil·les dilatades i els sentits de la pell, el sabor i l’olor aguditzats.

M’abandono a les varietats cromàtiques que es dibuixen al meu paladar. Prescindim de copes. La boira que puja des de la conca s’enganxa al meu pensament. Tinc la llengua ranca. Tu pronuncies paraules com merlot, ull de llebre i garnatxa negra, mots que per a mi només tenen significats llunyans. Però deixo que impregnin òrgans i teixits.

Compartim l’ampolla amb desesperació. Ara tu, ara jo. La teva saliva i la meva barrejant-se a la boca del recipient cristal·lí que ens fa d’intermediari, mentre retardem el gest que ens en farà prescindir.

Tens una pantigana enredada als cabells, l’intueixo des de la penombra. No et dic res, m’agrada sentir-la a prop, juganera. Jo també m’hi enredaria. I és que encara sense tocar-te, podria fer una reproducció del teu cos amb les mans, perquè aquest beuratge de pigmentació rogenca accelera la imaginació, que és desig.

La teva pell. Tindrà gust de raïm? No tinc presa en comprovar-ho. M’envaeix la certesa imparable de saber que un cop t’endevini el gust i et reconegui el tacte, passaran hores i minuts, potser setmanes, mesos i anys, fins la nit en què et veure marxar i em quedaré a un pas de l’abisme, amb les mans buides i l’ampolla seca.

…

El darrer dels tres textos que vaig escriure pel maridatge poètic del Festival Siartb. Porta el nom d’un dels vins negres del Celler del Batlliu de Sort, el Salvavides.