Pantigana

“Som pagesos, no som hippies ni poetes…
i entenem que la natura per si sola
és la major obra d’art”
el Celler del Batlliu

Dono salts seguint el rastre d’una dona. De vegades se’m perd, però el vent, amb un dels seus cops, em porta l’olor que li és pròpia, garnatxa i macabeu. I me l’ha trobo a l’últim revolt del camí, enmig d’un escenari sense horitzó. Aquell instant minúscul en què l’ombra l’atrapa quan el sol es deixa caure rere les muntanyes.

Avança a poc a poc. Porta la cara gravada amb solcs profunds. Bruna. Trossets de sol i de neu i de vent i de gel adherits a l’epidermis. A la seva mirada no hi ha un deix d’amargura i en el seu caminar ha deixat enrere ceps abandonats. Camps que li han arravatat. Sap que els arrencaran i aixecaran copes plenes de vins que no diuen res d’aquesta terra. Una terra que deixaran esbudellada, sagnant. La rabassa és morta. I és que aquests, que no han anat mai descalços, no saben què hi ha sota els seus peus, no coneixen la història que trepitgen.

La dona marxa cap a la llibertat i altres exilis. Amb un bocí de vida expropiada i una bota penjada a l’espatlla. Quan les cames li tremolen, fa lliscar gola avall aquest líquid pàl·lid que marida amb els seus orígens. Jo la persegueixo perquè tot el que conec se’n va amb ella. Ja ho sé que només sóc un insecte amb les ales atrofiades, però si pogués, em mouria dins les arrels profundes de les vinyes que custodien una memòria en desús. Així, podria mirar més enllà de la terra. Són les arrels que es dibuixen en el rostre de la dona. Aquesta mateixa dona que ara idea un pla, un pla que neix d’una derrota. En el fetge deixa fermentar una idea. Ha perdut els camps, però no la sed.

Sap que tard o d’hora trobarà un terreny. Sap de sòls, de cicles i de llunes. Sap que les mans enyoren el tacte de l’escorça i el moviment de les eines. Sap que és un dels seus últims propòsits, sap que li va la vida.

Plantarà unes quantes rengleres d’arbres bords, de peus americans, immunes a fil·loxeres i altres pestes. I els asclarà. També asclarà un sarment de nom recuperat. I amb la unió de les dues ascles, de les dues fissures, en farà un empelt. Tal vegada així, podrà sadollar la seva sed.

Un dels textos que vaig llegir al Festival Siartb durant el maridatge poètic amb el Celler del Batilliu de Sort. Està inspirat en una pantigana, que a més de ser un insecte, una llagosta, també és el nom d’un dels vins blancs del celler.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s