El padrí Miquel va morir a deshora, només en guardo records petits que la memòria s’ha cuidat de transformar. Mans aspres, sempre emmascarades de negre, i una mirada líquida que espurnejava a cops de martell. Ell i les seves eines: el mall, el botavant, l’enclusa, les tenalles… paraules que vaig anar incorporant al meu llenguatge tardà, però que de ben petita reconeixia pel tacte i l’olor. Eines abandonades a la ferreria que durant anys he vist tancada a pany i forrellat.
La imaginació m’ajuda a evocar el meu cos menut de cinc anys, entrant en el món particular que el padrí havia forjat entre pics i repicons; res a veure amb els espais innocus de la quotidiana Barcelona on em criaven durant l’any. Els estius al poble eren un bàlsam, així com els caps de setmana llargs, quan ens llançàvem a la carretera sense aire condicionat per unes quatre hores de corbes, capcinades i jocs per esquivar l’avorriment. Sortir del cotxe, primer el 4L, després el Seat Panda i més tard el Renault Megane, per trepitjar terra i córrer per entrar a la casa dels padrins, que sempre estava oberta, escurçava qualsevol de les distàncies. A dins, ens esperàvem impacients, amb el caliu del foc que sempre ha cremat en aquella casa.
No vaig tenir prou hores de padrí, va morir abans de setembre, sense poder-me felicitar pel meu sisè aniversari. Va ser de cop, com tot el que havia fet en la seva vida. Em van faltar estones, a bocafoscant, per preguntar-li perquè servia l’enclusa, com havia arribat a ser ferrer o si li agradava l’ofici, si és que ell es feia aquest tipus de preguntes. Amb la seva mort em vaig quedar orfe d’unes respostes que la padrina Maria, vestida de negra nit, intentava resoldre.
M’explicava que el padrí, durant molts anys va ferrar els animals que traginaven per aquestes valls i que arreglava les eines de qui ho necessitava. La majoria de les reixes del poble les havia fet ell, això i tantes coses més, damunt d’un llit de carbó vegetal. Gràcies a les explicacions de la padrina , vaig anar construint un relat, a mode de mite, sobre la història familiar lligada a uns rius, uns boscos i unes muntanyes que sovint em veia obligada a mirar de lluny, des del sud dels mapes que ens mostraven a l’escola.
Des del seu mutisme, el pare em va ensenyar a estimar el nostre paisatge familiar, encara que fos en silenci i sense signes palpables de tendresa. Era ben furro, l’home. Recordo una d’aquelles tardes de diumenge, quan havíem d’encarar-nos costa avall i desfer el desnivell que ens separava de Barcelona. Jo estava aferrada a una de les poques amigues que encara rondava pel poble i el meu germà s’havia amagat a l’antiga ferreria, que feia anys que no trepitjàvem. El meu pare es va veure obligat a entrar per arrossegar-lo fins al cotxe. Jo contemplava l’escena des de fora i vaig poder apreciar com vacil·lava uns segons abans d’atrevir-se a creuar la porta del petit local. Un cop va aconseguir entaforar-nos dins del vehicle, fent cas omís al nostre drama teatralitzat que s’havia convertit en ritual, vaig aprofitar per dir la meva.
– Sabeu què he descobert aquest cap de setmana al poble? – vaig preguntar, aconseguit que la mare girés el cap des del seient del copilot – Doncs que Sant Eloi és el patró dels ferrers. Papa, tu et dius Eloi per això?
Silenci. Vaig mirar de cua d’ull el retrovisor central del cotxe, la mirada aquosa del pare dansava perduda pels marges de la carretera estreta. Jo començava a preguntar-me pels seus gestos desmenjats i maleïa les anades i vingudes d’una feina que el portava de cap i que ens oferia una vida còmoda i plàcida en un raconet de l’Eixample. Tant ell com la mare s’havien sumat a un d’aquells èxodes que anaven buidant pobles i omplint ciutats, buscant un futur pròsper a recer de la misèria i la manca d’oportunitats. I la jugada no els havia sortit malament. Havien crescut, en termes econòmics, i s’havien apalancat, com jo recriminava.
Però anys més tard, quan va ser el meu torn, aquell futur daurat, emmarcat amb llums de colors, es va esfondrar com ho van fer els mercats financers a escala mundial, va esclatar com la bombolla immobiliària, i va entrar en crisi, com les nostres vides. Així que em tornava a trobar orfe, aquest cop de promeses, d’expectatives, de futurs traçats amb línia recta. Tenia la carrera de belles arts pràcticament a la butxaca i m’estava atrapant la paràlisi de qui entra en col·lapse. Així que vaig decidir moure’m i fer un salt de continent, sense saber que estava seguint el rastre del cognom familiar; qui sap si pels carrers de Mendoza, a l’Argentina, em vaig creuar més d’un cop amb rostres de faccions germanes. El destí no el vaig escollir a l’atzar, i és que sempre, en aquest i els altres viatges que el precediren, anava a buscar muntanyes, rius i camins polsosos.
M’interessava l’artesania i la possibilitat de textures, matisos i colors que m’oferia Llatinoamèrica. No vaig acabar la carrera, ja que em cridaven més les escoles d’arts i oficis. Així que em mantenia amb feines de temporada, mentre polia la forma d’expressar-me amb les mans. I és van prolongar els viatges i les estades fugaces i intermitents a Barcelona, uns dies a casa el pare i uns altres a casa la mare, quan ja s’havien divorciat. En cap d’aquestes cases vaig tornar a tenir una habitació pròpia i les visites al poble s’anaven ajornant per la propera vegada, que no arribava mai.
Fins que ha arribat, massa aviat i de cop.
El pare s’ha mort a més de 10.000 quilòmetres de distància i l’únic lloc on l’he pogut trobar, després d’un parell d’escales internacionals, és dins de l’urna que m’esperava al poble i que ara tinc entre les mans. Cendra. Som de foc i ferro, deia sempre el padrí. M’han demanat que avoqui el que queda del pare des de l’ermita que corona el poble. M’envolten les restes d’una família desmembrada i l’únic que gosa mantenir-me la mirada és el meu germà, que amb un gest de cap m’assenyala una escultura de forja que ens queda a tocar.
– Saps que l’ha feta una dona? – em diu a l’orella. I així em dona l’empenta que em falta per començar a destapar l’urna. Li dedico un pensament al padrí, un altre al pare, i em centro amb mi. Aquestes mans, que són les meves, i que ara tothom mira pel que subjecten amb fermesa, són ràpides i fortes, entenen del treball precís. Al llarg d’anys de formació, m’he atrevit amb pràcticament totes les disciplines, àvida d’experimentar i expressar-me, però sempre en hi hagut una que se’m resistia: la forja. La que més por i admiració em desperta, la que d’alguna manera porto gravada a foc.
Ara sí, avoco el contingut del recipient llampant, que s’aixeca en un núvol gris. Confio que aquestes cendres em facin el terreny una mica més fèrtil. El padrí Miquel sempre recordava amb nostàlgia que de petit eren més de 40 nens jugant a la plaça. Jo no puc arribar tan, però sí obrir de nou les portes d’una ferreria que porta massa temps tancada.
…
Relat fet en motiu de la X Fira del Ferro Pirinenc de la Vallferrera, recitat a la Vetllada Literària celebrada a Àreu el 5 de juliol de 2019
Podeu mirar el vídeo del relat recitat al meu canal d’Instagram @muntanyesdeparaules
Muntanyes de paraules 