“Quins plans tens?”, em diuen. És una d’aquelles preguntes que apunten al futur.

Et podria oferir multitud de respostes, depenent de com m’enganxis, però em guanya la més simple, real i sincera, la que domina el meu present.  Has tret mai el cap per la finestra? Jo ho faig al dematí, també al capvespre, i espero que sigui així durant molts dies més. És un espai rectangular que muta per estacions, ara hi predomina el verd, a voltes fluorescent, i de vegades les línies que dibuixen l’horitzó, per on mai veiem pondre’s el sol, es perfilen per sobre els perfils cromàtics del blanc.

Seguir traient el cap per la meva finestra, sí, sens dubte és un bon pla. I el futur? Imagina quants futurs plausibles degotegen davant dels meus ulls, amb aquest simple espectacle. És aquí i ara, com s’ha posat de moda dir; és natural i puc olora-ho, afegiria.

Però aquesta estampa perdria sentit sense totes les persones que la fan possible i vetllen pel paisatge, que brilla fent pampallugues davant dels meus ulls, i per les històries humanes, i bestials, que s’han quedat adherides en els seus troncs, tiges, pedres i camins. Així és, les meves certeses i desitjos s’esvairien sense la gent, sense les persones que poblen el meu trajecte i que fan amable tot allò que es presenta davant dels ulls. Malgrat el vent, malgrat la tempesta, malgrat les goteres i esquerdes que no sabem reparar.

Així que com a horitzó, com a fita a seguir, em fixo cuidar i mantenir a aquells, a aquelles, que m’ensenyen a estimar totes les variants del verd, del blanc, del blau… que es dibuixen rere els porticons, totes les vessants dels meus paisatges interns. Marco l’amistat, la cura, com a destí de tots els camins, de tots els rius possibles. Aquest, és un bon pla.