L’aire va ple de partícules de primavera, les deixa enganxades arreu, a les roques, a la pell, s’escolen per les narius, que les impulsen endins, arrencant sons al seu pas. Les pupil·les resten atentes a la imminència d’un esclat,  aquella explosió cíclica que avança a mesura que el sol guanya segons a l’horitzó.

Qui ha portat la primavera? Arriba a deshora. Potser tan sols com un miratge, un dolç engany, els minuts previs abans del joc. Galtes de color rosat sota el frec suau d’un raig de sol al migdia. La llum es projecta d’una altra manera. I a poc a poc s’abandona el son, la mandra es queda sota al llençol, on tu ja no hi ets, perquè estàs a fora, agafant aire, a punt per l’esclat; ensuma fort, a veure si intueixes per on vindrà.

Poseu-me dins d’una bombolla on només hi hagi primavera, diries, així, en aquest precís i minúscul instant, així em vull sentir de per vida. Però les bombolles exploten. No juguis amb la permanència d’un segon, no hi ha res més immòbil que el temps.

Espera’t, que la càlida carícia de l’aire no et confongui.

Aquí tenim ganes de jugar, però la paciència dona marge a la imaginació, al transcórrer fluctuant i rítmic del desig.

…

[ Aquests dies sento el pessigolleig de la primavera, com un avís llunyà, no és una arribada definitiva, tan sols un anunci. Si només visquéssim encapsulades en allò que ens porta el temps, m’abandonaria al xiuxiueig que reconec any rere any, quan una nova explosió de la natura s’atansa. Però la realitat és freda i conjuga a la perfecció totes les variants de la injustícia. 12 de febrer de 2019, una nova data que quedarà gravada en els calendaris vitals que s’agiten amb especial virulència des de fa mesos. Estem a l’avantsala, a l’inici d’alguna cosa. Qüestions prèvies. Quan això esclati, que ho faci amb tota la força]