“Espero tant i tant de tu
que esperant moro amb tu”
Maria Arnal i Marcel Bagés
“A la vida”, 45 cerebros y un corazón

Atrapada dins d’un forat,
en el melic profund
d’una vall sense nom,
aixeca el cap;
un gest contra l’asfixia.

Com sortir del clot.

El vent xoca entre cingles,
s’endú el so buit
de mirades que enfonsen ganivetes.

De lluny, s’escolta el plor d’un nadó.

En la nit de la cavitat profunda
on es creu confinada,
repeteix en veu baixa:
“No deixeu que es contamini”.

Com evitar-ho.

Hi ha qui aixafa brots verds
que lluquen amb esperança,
amb un traginar desmanegat.

Tenia millors plans per a tu.
Jo també.

Les pors, els somnis,
no són pàtria de ningú,
ni tan sols aliena.

Enganxa el nas a la terra,
humida i fèrtil per cavar un sot;
una galeria per a la fugida,
un niu d’arrels.

Les mans brutes de fang
i a fora l’heura,
juganera, s’enfila.