Existeix un tipus d’orgull outsider, rústic, aspre com les roques que decoren l’escenari on ens va tocar créixer, sec com els matolls a l’hivern, difuminat per tanta boira.

És un orgull compartit per totes aquelles que estimen sense remei els territoris d’ubicació dubtosa sobre mapa. La certesa de saber-se d’un lloc que mai sortirà als anuncis d’Estrella Damm i d’un parlar que difícilment es fa espai entre les sèries i programes de TV3.

La satisfacció de pertànyer a un indret que queda lluny de l’arquetip de catalanitat.

Potser això modela el caràcter, no tenir referents explícits a qui assemblar-se, reconèixer l’ancestre pagès que et precedeix i no el burgès de veu profunda i cop al pit.

Tenim un diamant que ens agrada brut, sense polir. Poca gent i l’aire que despenja les fulles a finals d’any.

Es tracta de l’orgull propi dels llocs petits, dels espais singulars; fins i tot l’he reconegut als ulls d’alguna gent de barri a Barcelona. Un orgull de fàcil aprovació i mirada perduda que evoca mots com “comunitat”, “pinya”, “identitat”, “poble”.

Quan els Ovidi 4 llegeixen el manifest “Los del sud us matarem a tots” als seus espectacles, la riallada es fa inevitable. Un esclafit de complicitat, de compartir una manera de fer desmanegada lluny de la pompositat d’alta gamma. És l’orgull canalla fet prosa que t’entrega la consciència de ser un sud dins del nord. Això i esperar la propera publicació a xarxes de les Milícies de l’Oest.

Moltes ens trobem transitant entre els llocs d’on som i on hem anat, sense saber ben bé si d’on venim és cap a on anem. Ara m’acull una terra de matinades gèlides i muntanyes boterudes, d’arbres pelats que em recorden les alzines i roures vells que sempre han acompanyat el traginar de la padrina. En aquest anar i venir, tornar a casa es converteix en un espectacle; les roques, els colors, el riu, que t’obre pas. I casa, on és? Potser en cada tram de la carretera corba que connecta els teus dos suds en aquest extrem de nord.