Escriure significa deixar abandonats retalls de frases que algun dia podrien transformar-se en conte, en text, qui sap si en novel·la. Però es queden arraconats en un tros de paper i s’obliden, com s’obliden tantes i tantes coses que un dia van ser importants, que van aparèixer davant nostre de sobte, amb tota la significació que com capaços de significar.

Vas deixant un rastre de paràgrafs a mig fer, d’idees sense concretar, i un dia, passes de nou pàgina i les trobes allà. Sense afany de protagonisme, defugint de la glòria. “Pluja inquieta que degoteges al teulat i calmes la meva tempesta. Copet a copet. Clec, clec. Em demanes permís per entrar? Et duc dins i no m’importa que ploguis. T’endús allò vell, ressec, que m’esquerda i fas que tot reneixi a ritme constant, perenne… Visc la pluja eterna, en la neu constant”, diu una pàgina arrencada de llibreta, dins d’un quadern rebregat.

I és quan et dones compte que sempre hi ha idees que et persegueixen, que tornen a tu, situacions que t’arraconen i que et fan aprendre de nou el camí de sortida, que et connecten amb un jo del passat, que més que inexistent, està en tu. “Tanca ells ulls, quants sons ets capaç d’escoltar? Ja t’hi havies fixat?”.“Aquesta pulsió d’aportar quelcom singular, d’arribar als altres per comunicar-nos des del ventre, des del cor, des de l’úter”, m’imagino en el moment de traçar les primeres paraules, ja no recordo ni quan ni com, però sempre he estat jo. “He projectat en ell la meva llum”, diu una altra, “el cel ja l’he tocat, des de l’escletxa de l’ànima”.

“Tantes coses ens passen, s’amunteguen en tuits i titulars redactats amb urgència, el rellotge s’ha quedat encallat en l’última hora” i jo en canvi “he perdut la costum a la urgència, a l’efervescència efímera del moment”. “Has d’anar en compte en que no et caigui al damunt tot el que has intentant treure’t se sobre”, segueixo, “ocupar-nos per desocupar-nos, per desatendre’ns”. I tot seguit, no sé ben bé el perquè, parlo d’una “arrel humida que s’arrapa a terra i que de vegades està podrida”. Fragments de mi desordenats. Hi ha qui diu que quan em llegeix pensa que estic trista, o si més no preocupada. Com no estar-ho si miro al voltant amb les ulls oberts? Però escopir, o vomitar paraules, és un bàlsam que allibera. Tranquil·litza. Asserena. Jo sempre, sempre trobo espai per a la vida, per a l’esperança, per créixer. Un espai on buidar amargor per rebre vida.

“Una comença per intentar comprendre’s a si mateixa i entén que és tan complex, que com pot pretendre que les seves normes internes, de vegades tan severes, serveixin pels altres?”, i de sobte, un conte a mig fer:

“Un infant va caure en el més profund dels somnis i va arribar a un lloc on la raó governava i s’imposava als sentits. On tan sols hi havia espai per allò lògic i coherent. On la inèrcia i la repetició enganyaven els dies. On es feia el que algú deia que tocava fer. On la temprança era una virtut i el límit un deure. On el desig es sufocava amb galledes d’aigua glaçada i estrenyent fort les cames, contraient els músculs. Un temps sord en el que les persones no sabien escoltar-se i s’omplien de paraules i idees plagiades. On la responsabilitat, l’autocontrol i la culpa es servien per esmorzar. Un lloc on no quedava ni rastre d’un infant que havia plegat massa aviat de jugar. Després, va venir una època en la qual van regnar els sentits i l’emoció s’ecorria sobre la pell. Va ser just després d’una explosió, que va petar per dintre i va despertar l’infant, que va sortir de nou a jugar, a embrutar-se els dits. Una època on la traça del camí es va esborrar i era fàcil perdre’s entre la bardissa, els marges i els senders oberts per animals. Una època en la que a tocar de les estrelles, podies fer un salt a l’abisme. On cada nou dia era una oportunitat per canviar de personatge, per canviar de vida. Aquella època va deixar oberta la porta dels dubtes, dels qüestionaments, del mareig, de la por amb nom i cognoms, de l’amor, del desig, de la passió, de la vida que puja i baixa en espiral. Tot i això, la gent amb qui es trobava intentava escoltar-se, però tots seguien sords. L’infant, despert, no volia cessar de jugar, i com que sabia que podia prendre mal, feia assajos a mode de prova i error, per entendre com cuidar-se sense protegir-se del que era”, algú sap com s’acaba? Tan sols hi ha una anotació que diu a peu de pàgina: “La vida simple”. Una pista per on començar.

[Un altre dia seguiré recuperant fragments]