M’anomenen mala herba pel simple fet de néixer dona, així que no desaprofito l’oportunitat per fer honor al meu nom.

És un record esgrogueït i arrugat de tant rebregar-lo. Jo estic a punt de tocar el poc més de metre i mig que faig ara, aviat em vaig plantar en això de créixer. Entro al bar del poble, on tothom està de festa. Un grup nombrós de pagesos rodegen un dels hereus, que es deixa colpejar a l’espatlla.

–Què celebrem? –pregunto a la sala. (Avui, com cada migdia, al bar tan sols hi ha homes.)

–Nena, ja saps que el Miquel serà pare, oi? –pronuncia el meu veí, assenyalant l’hereu que tothom envolta.

–És clar, fa temps que ho sé! –i faig una pausa– Ara ho entenc! Ja saps què serà?

–Serà cugula! –contesta el futur pare. (I tots fan que sí amb el cap.)

–Cugula… què vol dir cugula? (I de resposta obtinc una riallada i el veí que em gira l’esquena per seguir parlant amb la resta de pagesos.)

–Mama, què vol dir cugula? (He tornat a casa corrent, com m’agrada fer, corrent amunt i avall pels carrerons estrets i desordenats del poble. He entrat a la cuina d’una revolada, frenant l’impuls que em dona córrer. Estic desconcertada i em falta l’alè.)

–Qui t’ho ha dit, això? (La mama es gira cap a mi mentre es frega les mans al davantal. Al migdia ella no trepitja el bar, jo sí que ho faig, encara que sigui a treure el cap, tot i que marxo en menys d’un minut per fer un tomb amb el gos. Les conversacions sobre el blat, el bestiar
i un bon grapat de bestieses a mi no em fan riure, tan sols em provoquen el badall. La gent gran té una manera de parlar-se que no va amb mi.)

–El Miquel, que diu que espera cugula. Ningú em vol explicar què vol dir. (La mama es recolza a la taula de la cuina i jo l’imito.)

–Vol dir nena, que espera una nena –em diu.

–I per què li diuen així? Als nens com els diuen?

–Als nens no els diuen de cap manera, els diuen nens. Cugula vol dir mala herba.

A l’instant em faig meva la ràbia de la mirada de la mama.

–Això també van dir-t’ho de mi? Seran…

I la mama no em diu que no val la pena enfadar-se per això, no em diu que és cosa d’homes i que val més passar de llarg, no em diu que “ja saps com són les coses al poble” o que “no hi ha res a fer”.

I gràcies al fet que la mama no em diu tot això, puc sentir així de forta la injustícia, cremar-me amb la ràbia que porto a dins, puc atrevir-me a pronunciar tot allò que em molesta, procurar tallar-ho d’arrel, que per això he nascut a pagès.

Ara, vint anys més tard, porto nova vida dins del meu poc ventre, és tan petita que ni se’m dibuixa rere el jersei. Sóc l’única que ho sap entre els presents, que s’escalfen amb els últims rajos d’estiu a la terrassa del bar del poble. A mi m’agrada pensar que cap a l’abril tota jo floriré, que tot al meu voltant florirà. Quin despertar de l’hivern m’espera! Però abans li tocarà a la Judit, que està de cinc mesos i porta…

–… un nen. Pensàvem que seria cugula –s’avança a pronunciar el seu company, i tots riuen i a mi em llisca la tassa fumejant dels dits i es bolca (gràcies beneït atzar) a les cuixes d’ell.

–Ai, perdona, estic una mica sapastre últimament –miro la Judit i em dirigeixo a ell– Em podeu explicar què us fa gràcia?

Com és habitual, tots callen i la Judit pronuncia un “sí, de què rieu?”. Així de fàcil és fer-nos còmplices.

–Sabeu què vol dir cugula? Jo fa anys que vaig aprendre-ho. La cugula és una planta amb propietats molt semblants a la civada, de fet és civada silvestre, i és bona pel farratge. A més, va bé per combatre els problemes de la pell, també és diürètica i s’utilitza com astringent.

–Tot això és molt bonic, però fot enlaire els camps de blat si no la controles! –m’esbutza el company de la Judit, que és pagès i amic meu de tota la vida, un amic dels de sempre.

–Ja ho sé i sóc la primera interessada que tinguem bona collita! Però no és pervers que ens seguiu anomenant cugula?

–Dona, no t’enfadis, ja saps que és un dir…

–I què! No hi ha excusa! Primer de tot que no considero la cugula com una mala herba, perquè em sembla que no n’hi ha, d’herbes dolentes, totes les plantes tenen la seva funció! Us empipa perquè fa competència als camps de cereals, perquè danya la producció. Tot en aquesta vida ha de ser productiu? Tot? (Per les seves cares no sé si segueixen el fil de la conversació, però tant se val.) Què passa amb tot allò que es queda als marges, com la cugula, que també neix a la vora dels camins? O allò que fa possible la vida? Que la reprodueix? Les dones, en aquest cul de món, sempre al darrere de la canalla, netejant les baves dels padrins, traient la pols de l’armari. Em podeu dir on seríeu sense nosaltres?

–Nena, ja saps que això va canviant. Jo ajudo a casa!

–Sí, ja ho veig, sobretot si vas deixant anar frases com aquesta! Mira, potser no m’està del tot malament que em considereu una mala herba, així puc anar-me menjant tot aquest sembrat que us heu plantat a mida.

Al cap de dos mesos faig pública la gran notícia dins del bar, és dissabte i a fora cauen les primeres fulles taronges dels arbres. Ningú s’atreveix a preguntar-me què porto.

*Relat publicat originalment al número 445 de La Directa: https://directa.cat/cugula