Recupero un text que vaig escriure el 5 d’octubre des de Nepal per publicar-lo com a opinió per La Burxa. Avui fa 2 mesos que el vaig redactar i és un bon moment per recuperar sensacions i emocions viscudes en unes setmanes intenses que condensen tristesa, il·lusió, incertesa, por i esperança, esperança malgrat tot, com aquesta feina de formigueta perseverant que dóna vida als carres dels nostres pobles i ciutats. Com ja fa anys que passa a l’Estat espanyol, avui no hi som tots i totes, falten els presos i les presses, per això no ens cansem de clamar #Llibertatpresospolítics:

A la mentida li han caigut les dents, corcades

L’1 d’octubre d’aquest 2017 em vaig llevar ben aviat, o hauria de dir ben d’hora, que és una frase que tenim costum d’aplaudir. La nit anterior vaig dormir de forma intermitent, nerviosa pel que l’endemà em portaria. Eren passades les 6 i ja estava esmorzada, el dia havia despuntat i m’estava calçant les botes. Poc després la meva amiga Silvia i jo enfilàvem camí amunt, en una ruta que s’evidenciava costeruda i que ens deixaria atocar dels 5.000 metres d’alçada. I és que aquest 1 d’octubre el vaig viure a la serralada de l’Himàlaia, sense cobertura al mòbil durant dies i sense topar amb cap persona al mig de la ruta que em pogués proporcionar informació de l’exterior.

L’endemà vam baixar fins el primer poble on sabíem que trobaríem una precària senyal telefònica que ens permetria contactar amb casa. Certament la baixada se’ns va fer lenta, no recordàvem que havia sigut tan llarg el camí. Tots els missatges pendents ens arribaven abatzegades i ens bloquejaven la pantalla. Els vídeos i les imatges no se’ns descarregaven, encara que totes les frases que s’amuntegaven coincidien en titllar-les d’esgarrifoses, si a l’actuació policial es referien, o d’admirables, si feien menció a la població civil. “Per un dia hem viscut la guerra”, em deia la meva companya Mercè, que s’escola sempre entre les pàgines de La Burxa. Tant ella, com la Cora, com la mama, com els pares i la germana de la Sílvia, com les de la uni, com tantes d’altres, s’han escarrassat per fer-nos arribar petits resums i fragments d’accions i emocions per poder entendre què passa a Catalunya. Ens han fet de corresponsals quan som nosaltres les que estem a l’estranger i justament són les seves ganes de fer-nos partícips d’aquest sarau les que ens fan sentir a prop.

Així vivim la cúspide del procés, tant el 20 de setembre, com el 3 d’octubre, com totes les dates que es condensen en un calendari imprevisible sobre el qual tothom fa prediccions. Sovint ens llevem amb uns quants missatges que ens resumeixen la jornada anterior i tot seguit ens connectem al Facebook, a l’Instagram o al Twitter, que se’ns carreguen a estones o ens mostren fils de conversacions d’un dia ja passat. No hi ha res millor que encetar la jornada amb la picaresca i enginy col·lectiu que pobla les xarxes, amb afirmacions com “Rajoy ha aconseguit que els anarquistes votin i que els burgesos facin vaga” o “Aquests dies he pogut comprovar que si et vesteixes amb casc i uniforme de bomber lligues més”.

Fa gairebé quatre mesos que viatgem i per primera vegada la nostàlgia ens ha colpejat amb força. Jo persegueixo les muntanyes perquè en elles se’m dibuixa l’anhel de llibertat, són l’escenari on barallar-me amb els meus límits, on prendre, per damunt de tot, decisions. Perquè lallibertat és tenir la capacitat de decidir. Aquests dies cada passa que fem ens apropa a casa justament perquè continuem perseguint la llibertat amb persistència i no deixarem de caminar per aconseguir-la, malgrat la por.

A mi em neixen ales als peus i em creixen arrels a l’esquena. Cada passa que faig és un batre d’ales, però no us confongueu, volar m’espanta, per això tinc les arrels, que em cobreixen les espatlles. Us llegeixo i escolto des d’una proximitat llunyana i noto en cadascun dels vostres mots una emoció tensa. Sou valents i valentes perquè parleu de la por sense negar-la i aquesta és l’única manera de conviure amb ella. Assumir la por ens permet caminar, o volar, cap a desitjos i anhels i quan aquests s’albiren a l’horitzó, val la pena córrer el risc.

Jo no sé quina Catalunya em trobaré quan aterri a l’aeroport del Prat. Tan sols sé que som una generació habituada a la incertesa i a reimaginar futurs en un present constant i efímer. Com a acte de memòria podríem treure la runa i la pols de les velles trinxeres que poblen la nostra terra, unes trinxeres que sempre han estat traçant línies impossibles per muntanyes i turons a tocar de casa. No com a clam de guerra, sinó com a reclam de pau i reconstrucció d’un futur en plural que no encaixi amb la idea de normalitat imposada, per això no hem de perdre de vista quin bàndol ens correspon a la trinxera.

Podeu consultar La Burxa 214 en aquest enllaç.