Cabdell i agulles

Sota l’esguard dels cims d’un blanc etern, un grup de dones teixeixen la història d’un poble, que, com el temps, no resta immutable

La Mingmar, la Kusang i la Sarita es troben cada tarda davant l’hostal que regenta la Mingmar i la seva família. Fan girar amb la mà un estri de fusta que anomenen ti per tal de convertir dos fils de llana fina en un fil més gruixut i resistent. Així es passen uns deu dies, tants com els colors que té el cinturó tibetà que posteriorment confeccionaran a mà.

Les dones del poble apareixen pels revolts dels camins costeruts amb els dols fils en una mà i amb el ti a l’altra. Llueixen un parell d’arracades grosses d’un daurat llampant i sovint porten a l’esquena una càrrega pesada que sostenen amb una corda que els passa pel front. Al final dels seus llargs vestits despunten dues xancletes de plàstic amb les quals van esquivant les relliscades en un terreny humit que s’enfanga amb merda de búfal o de iac.

—Namaste! Que teniu lloc per dormir? —pregunta una noia d’ulls verds ametllats i cabell castany clar que li frega les espatlles.

—Sí, passa, passa. Viatges sola, sense portador ni guia? —se li dirigeix la Mingmar, observant com la noia descarrega tot el pes de la gran motxilla. Ella assenteix amb el cap i se la queda mirant amb un rostre que delata quelcom més que cansament.

—Tinc problemes intestinals, em quedaré aquí uns dies —li ofereix com a resposta.

De fons se sent el repic de pedres, constant i persistent. Clec, clec, clec. Mentre la nova hoste s’instal·la, la Mingmar, la Kusang i la Sarita es recolzen a la barana que envolta l’hostal i observen com un grup de cinc dones treballen a l’obra sense parar. Una d’elles, la que té els cabells negres, llargs i brillants recollits amb una trena fins a la cintura, aguanta el martell fort amb la mà i esmicola pacientment els trossos de roca per barrejar amb el ciment. Clec, clec, clec.

—Veig que tot el poble encara està en obres, com la resta de la vall. Sí que va ser fort, el terratrèmol! —comenta la nouvinguda a la Mingmar, que li ofereix un arròs bullit i un somriure desdentegat.

—Sí, han passat més de dos anys. Nosaltres vam poder reconstruir l’hostal amb l’ajuda de molts voluntaris estrangers, perquè si fos pel govern… Com et dius i d’on vens?

Es diu Carol i ve d’un lloc que sona a nom de país inventat. La Carol mira amb simpatia les tres dones, que de tant en tant xerren distretes amb les de l’obra del davant.

—Què és això? Una reunió de dones? —pregunta sense poder evitar la curiositat.

—Ben bé és això. En aquest país les dones som les que més treballem! —i totes esclaten a riure.

L’endemà al matí la Mingmar canvia la seva activitat habitual. Substitueix els fils i el ti per unes agulles de fer mitja i un cabdell de llana més gruixut. Quan la Carol es lleva, la Mingmar ja ha avançat un quart del que serà una diadema que espera que algun turista compri. La Carol se la queda mirant amb la infusió fumejant entre les mans, segueix el mateix punt que la seva padrina al poble.

—Me’n pots ensenyar? —s’atreveix a preguntar una hora més tard.

A la tarda es reprodueix l’estampa diària. Les tres dones davant l’hostal, amb el fil i el ti a la mà, però amb una novetat, la Carol les acompanya amb les agulles de fer mitja, tot fent-se un embolic amb la llana.

—Tingues paciència, n’estàs aprenent —comenta la Kusang amb un anglès que ignora les estructures gramaticals i que no entén de temps verbals. Així és com s’expliquen les quatre.

De sobte, apareixen dos nens d’entre 10 i 12 anys i es colen sense demanar permís dins l’hostal.

—Són els meus fills! —diu la Sarita a la Carol, i es gira per explicar-li que no viu amb ells, ja que la majoria dels nens i nenes de la vall van a l’escola a Kathmandu, on l’educació és de més qualitat. Necessitem trobar un patrocinador que els apadrini per pagar els seus estudis i allotjament. Només els veiem dos o tres cops l’any, aquests dies hi ha nens al poble perquè són vacances.

Aprofita per comentar-li que té una germana a Jerusalem que es dedica a cuidar ancians i que el seu marit fa tres anys que treballa fent feines de construcció a Dubai. Totes les dones es dediquen mirades múrries quan la Carol pregunta si troba a faltar el seu marit.

—Vols que t’expliqui com va ser el meu casament? —intervé la Kusang. M’hi van portar arrossegant-me! Em considero afortunada, perquè amb el temps ens vam enamorar.

Tindrem el mateix concepte d’amor? Es qüestiona la Carol, sense saber com traslladar la reflexió enmig d’un anglès precari.

—El meu pare va fugir del Tibet fa més de 40 anys, va creuar a peu aquestes grans muntanyes i aquí es va casar amb una nepalesa. Jo soc de l’ètnia Tamang i no vaig poder escollir marit, però les coses canvien. Ara hi ha Facebook, els nostres fills estudien a la ciutat… —relata la Kusang, fent entendre que totes tenen una història semblant.

Ja fa quatre dies que la Carol reposa a casa de la Mingmar, els matins els passa amb ella, que sempre té el marit treballant al camp i encara no han arribat els seus fills adolescents de la ciutat a passar les vacances. A les nits coincideix amb petits grups de turistes amb els quals comenta aventures i intenta comprendre el món. Però el moment més esperat del dia és aquella hora i mitja de la tarda, on el simple fet de tenir un fill a la mà i un espai on fer-lo girar fa que totes les dones allà reunides teixeixin una forta complicitat. La veritat és que se li ha esvaït el mal de panxa, però va retardant el dia de la partida. Això sí, de l’endemà no passa, tal com li comenta aquell matí a la Mingmar, que li respon amb un gest amb el cap.

Abans de la reunió de dones, la Carol empaca el seu desordre dins la motxilla i ho deixa tot preparat per començar a caminar al cap d’unes hores a trenc d’alba. Se li escapa un somriure en recordar quan li van explicar que un dia de la motxilla d’una turista en va saltar “un aparell allargat que vibrava” o com la miràvem amb ulls esbatanats, però respectuosos, quan parlava de relacions i parelles homosexuals.

—T’ha quedat molt bé! —coincideixen totes a apreciar la diadema de llana que finalment la Carol ha pogut acabar.

—Quan vagis al teu país parla de nosaltres. I tu, quan tornaràs a veure’ns? —se li dirigeix la Mingmar.

—Qui sap, potser d’aquí a uns anys… Aquí em sento com a casa, però per sort tinc un lloc a on tornar.

Ja enfilant corriols amunt, la Carol es gira per contemplar el poble, amb pics de neu perpètua al fons. Perseguint els cims ha trobat el camí a casa.

Relat publicat al número 440 de la ‘Directa’: https://directa.cat/cabdell-agulles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s