En un dels meus matins per Kathmandu vaig entrar a esmorzar en un bar que llueix un cartell que des del primer dia em va atreure:

“WARNING. Don’t come inside if you’re:

* Racist

* Sexist

* Homophobic”.

O el que és el mateix:

“ADVERTÈNCIA. No entris si ets:

* Racista

* Sexista

*Homòfob”.

Un cartell que jo mateixa podria portar penjant, encara que sigui a mode d’avís, ja que en el fons, molt endins, almenys tenim alguna de les 3 fòbies que anomena, tot i que costi de reconèixer. A mi em passa de forma constant. En la meva pràctica feminista em trobo reproduint, de forma inconscient, actituds masclistes. En els meus intents per vetllar pel medi ambient,  faig llargs trajectes conduint sola. Si algun dia m’enamoro d’una dona, ja m’imagino batallant per desmuntar aquell horitzó hetero que la societat m’ha dit que hauria de ser el meu futur. I així tota l’estona.

“Jo no sóc racista, però…”, però què? Jo sóc antiracista, antifeixista… col·lecciono un grapat d’antis, però tinc feinades per anar més enllà de l’etiqueta i de la frase a crit de megàfon i poder integrar tot allò que escric sobre el paper. Però ho intento, i el cert és que moltes vegades me’n surto. Ho sé per la manera en la que poc a poc es destensen certes cadenes que embolcallen el meu cervell, com passo de creure-ho a sentir-ho. Els arguments queden fora de joc quan realment sents alguna cosa, però els necessites, com el coneixement, els discursos i la capacitat d’anàlisi per poder completar el procés.

Així que vaig entrar a esmorzar al bar que llueix a l’entrada un cartell que jo també em penjaria. M’hauria agradat convidar a esmorzar amb mi tota aquella gent que almenys té la intenció de transformar la seva fòbia. Si voleu quedem un dia i hi entrem junts.