Omples caixes de vida passada per llençar-les, guardar-les o bé obrir-les de nou, però ja no al mateix lloc. Sobre el cartró apuntes amb rotulador permanent tot allò que hi deixes dins, és la teva manera d’entendre el món, i les ordenes segons el valor i l’ús que tenen per tu. Saps que, inevitablement, algunes caixes quedaran extraviades per sempre, mentre que d’altres les aniràs a obrir corrents al tornar del viatge i les trobaràs allà on pensaves, perquè sempre tindràs un lloc a on tornar. I aquest és un dels fets que marquen la gran diferència; qui pot o no tornar a casa. Perquè hi ha qui marxa per gust i hi ha qui ho fa per sobreviure, perquè la vida, allà on viu, està amenaçada de mort, i una de les maneres de resguardar-la és posar-la a l’exili o migrar a un altre lloc. Sempre hi ha algú que es queda, perquè vol, perquè pot o perquè no ho pot fer de cap altra manera, ja que no queden opcions. I vet aquí que les opcions, a l’hora de triar com i on viure, posen en evidència qui té el privilegi d’elecció.

Aquestes caixes es quedaran aturades en un traster o bé acabaran apilonades a la teva habitació d’adolescent. T’esperen a la tornada. El viatge serà llarg i vols anar lleugera d’equipatge. Ja saps que necessites ben poc, o això diuen, però escollir no et sembla tan fàcil i no sobra ni un mil·límetre d’espai dins d’aquella motxilla que t’acompanyarà durant mesos. Te la carregues a l’esquena, però no és ni la roba, ni ells llibres, ni el sac de dormir, ni els petits records el que realment et pesa. Saps que a cada passa que donis, t’acompanyarà aquella mirada tan pròpia del lloc on t’has criat i dels espais pels quals has transitat. Una mirada de nord a sud que per molt que ho intentis evitar, sempre s’acaba colant entre el teu equipatge. I aquest manera que tens de veure les coses, molt més subtil que posicionaments polítics o creences personals, és la que construeix el teu món.

Però per sort, aquesta vegada, ja no t’agafa desprevinguda. Així que vas preparada per moure’t a mode d’assaig i error, equipada amb una lupa, color violeta, per qüestionar a fons totes les contradiccions. Viatges amb un anhel de canvi, per tu, per tothom, no vols passar de puntetes pels llocs, sinó deixar-hi empremta. Perquè les bones intencions… les bones intencions en si aporten ben poc i poden resultar perilloses. Sigues conscient que la major beneficiaria d’aquest viatge seràs tu mateixa, sinó estàs disposada a acceptar això d’entrada, millor que no t’omplis la boca de floritures i deixis a part els discursos ben condimentats.

Si el teu mantra és la solidaritat, comença per escoltar, observar i acompanyar. Pregunta’t què pots aportar i si no saps la resposta, d’acord, aquest pot ser el punt de partida. Segur que al llarg del camí aniràs omplint la motxilla de tot allò que no pesa.

Article publicat a La Burxa de juny de 2017.