Les llàgrimes sense  plorar no s’assequen, poden podrir-se estancades, però sempre estem a temps de vessar-les; les llàgrimes no fan mal, les llàgrimes curen. De vegades, per a què brollin necessitem sentir-nos en un entorn segur i cuidat, on poder baixar la guàrdia i respirar.

Però hi ha qui no té ni el privilegi de desmuntar-se i fer córrer la ràbia i la tristesa. Desplaçades, exiliades… quan podran arribar a un lloc on arrecerar-se i treure el cap per tastar l’aire humit de les muntanyes?

Si es plantegessin fer net, necessitarien plorar durant moltes vides, tantes com les ofegades en la fossa comuna del Mediterrani o les soterrades en qualsevol cantonada d’una ciutat polsosa. Potser en hi hauria prou en alliberar pes del damunt i avançar de forma més lleugera. Tenir el dret d’aixoplugar-se, quan sigui convenient, en allò que defineix un refugi.