Avui, 6 de setembre, 9 mesos exactes després de l’absència de la meva amiga Anna, jo compleixo 28 anys. I abans de seguir mirant cap endavant, vull donar un cop d’ull als dies que em precedeixen.

Càncer, tumor cerebral, paraules que espanten. Recordo els primers mesos de la seva malaltia, que es van allargar fins a 2 anys, com una lluita constant contra la desesperança. Com sempre aconseguíem donar la volta a les males notícies per convertir-les en petites victòries, repetint-nos que que cada dia que passava era un dia que sumava; acompanyant-la en les dues llargues operacions a Barcelona a l’estil de la gran família que som, en comunitat, com vam aprendre de petits al poble; el seu 24è aniversari de pel·lícula, en una sala d’espera d’hospital; la respiració entretallada quan ens explicava que després de la tercera intervenció a Pamplona va experimentar què se sent quan et deixes endur per la mort i com va decidir agafar aire una vegada més per salvar-se; les sorpreses multitudinàries; els nous hàbits de vida; les recuperacions; les recaigudes; la tensió davant de la porta del metge que aconseguia esvair amb un somriure; els llargs missatges de veu en els què preferia saber com estaves tu; els desitjos realitzats; els anhels que va haver de guardar en un calaix; les passejades per Santa Maria; la promesa que em va fer al balcó, dient-me que mai llençaria la tovallola; la mirada i la carícia que em va dedicar l’última vegada que la vaig veure abans del capvespre de la seva mort; el borrós dia 6 de desembre en que em va agafar fort de la mà per acomiadar-nos; les desenes de rostres que es van apropar a vetllar-la; l’homenatge que li vam rendir a Santa Maria, plantant un roure fort, com ella; el ball que li vam dedicar aquesta festa major, tots bojos per tu.

Em planto als 28 certament encara de dol i ho faig amb l’orgull de qui ha tingut i té una gran mestra de vida. Per fi, he sigut capaç de mirar el dolor i abraçar-lo, i ho dic assossegadament, després d’anys de negar-m’ho i de refugiar-me en l’alegria per por a no saber gestionar el plor. No m’he convertit pas amb la persona taciturna que temia, simplement m’he exercitat en l’art de reconèixer-me vulnerable, fràgil i humana i des d’aquí projectar-me encara amb més força. Tot això reconeixent i buscant el caliu de totes aquelles persones disposades a sostenir-me. D’aquesta manera he après que no és més fort qui s’amaga darrera d’una façana immutable, sinó qui sap estimar-se des de tots els cantons, deixant lloc als alts i baixos, procurant no jutjar-se, per seguir amb pas ferm davant la vida.

Anhelo la calma, perquè encara em persegueixen molts fantasmes. Però intento mantenir-me tranquil·la, sabent que aquest és un procés que no s’acaba. En algun moment m’he donat compte que m’he passat més de mitja vida intentant agradar als altres, hauria agraït que em diguessin que tan sols calia estimar-me. Algú ho feia, però l’abnegació, sorollosa, no em deixava escoltar. Aquests anys han estat un desgavell, petites i constats sacsejades que finalment han fet desplomar algunes de les meves rigideses. El repte és saber com edificar-me de nou d’entre les runes: quines peces puc rescatar i de quins nous materials m’he d’abastir. Provant si les noves estructures aguanten, fent-les modelables i permeables, adaptatives als meus vaivens vibrants.

Recentment he retornat de Grècia, on he passat uns dies amb les persones refugiades, i ha estat precisament allà, dins del camp militar de Vasilika, on més fort m’he sentit cruixir per dins. Crec, sincerament, que sense els aprenentatges que m’ha dipositat l’Anna, no hauria pogut viure tant conscientment el dolor i la impotència dels altres, sentir-la meva i fer rugir la ràbia. De nou, ens ha emparat l’esperança i la dignitat resistent d’aquells que proclamen la vida.

Agraïda de poder sumar un any més, certifico que sóc una aprenent insaciable. Hi ha dies que em semblen setmanes, mesos que em duren anys, així que no em queda massa temps desaprofitat, procurant satisfer totes les meves curiositats. També us confesso que el dia que us falti, tinc el somni d’anar-me a gronxar a les branques del roure de l’Anna, convertida en ocell.

Alguns diumenges, abans de marxar del poble, em passo per Cal Redon a saludar la padrina. Ella s’acomiada de mi dient-me: “Estima’t molt”. Això procuro fer, padrina.