Un xarrup de vi moscat
i engrunes dolces.
Canto al vast horitzó
d’una mirada.

Al meu davant,
un estol de dones alades.
Ales amples i blanques
fan pampallugues. 
Voleien pels rius del vent. 

Les bates a quadres
obertes dels talons al pit
cauen enmig d’una pedregada
de sabates de xarol.

Als meus peus,
un banc de dones 
d’aletes d’aigua dolça 
em fan pessigolles. 

I a la cuina,
una cuina que no és meva,
a tocar dels cremalls
cada nit és Festa Major.
Hi desfilen personatges
d’ungles mal pintades
i somriure tort.
Porten nius de cabells
i mitges foradades.

Escorces amb forma de rostres
ballen amb les ombres d’una teia.

És un paisatge humà
ple de roques erràtiques.
Són estrelles que inventen constel·lacions. 
Les llegeixo 
i en elles endevino
un recull de vides
plenes de paisatges lunars.

Elles,
que canvien les fulles
els dies de saó.

Elles,
que són totes les mares que jo hauria volgut.

Elles,
a qui ningú els va dir que havien d’estimar un trosset de terra.
Que ho van fer. I punt.
“Clonc-clonc”, mentre menaven les vaques.

Elles,
ens recorden que l’única forma d’avançar 
és mirant enrere.

*Aquest poema dona continuació als versos que encapçalen el capítol dedicat a la Conxita Català del meu llibre Dones al marge. És un homenatge a totes les dones de poble, tant les que han pogut viure en llibertat, com les que no. Totes elles, les meves muses.

Vaig escriure “Embriagada de vida” durant la residència artística al Centre d’Art i Natura de Farrera, del 6 al 8 d’octubre del 2021, i el vaig recitar al 9è Aplec Saó, concretament a l’Ermita de Santa Eulàlia d’Alendo, juntament amb dos poemes més.