El dimecres 8 de juliol, les amigues del Col·lectiu Voliaina van organitzar a Sort una concentració per denunciar l’onada d’agressions LGTBIFÒBIQUES i l’assassinat de Samuel.

Al torn de micro obert, vaig llegir la carta que li he escrit al Samuel, per intentar exorcitzar tota la tristesa i ràbia d’aquests dies:

Samuel,

T’escric des dels llocs on et duc des que sé que t’han matat.

Des d’aquests ulls que et ploren sense conèixer-te.

Llàgrimes que rellisquen rostre avall, que entren per la boca i es dilueixen a la gola.

Allà.

Allà és on se’m clava tota la ira, que m’esgarrapa i de vegades em trenca la veu.

Però l’afonia no ens privarà de cridar el teu nom i el silenci només servirà per amarar-nos de la teva

absència, que és l’absència de tants i tantes altres, que és l’absència de justícia, d’amor, de llibertat.

Però convertirem aquest buit en clam, en poema, en cançó.

Perquè ara el teu nom agita totes les places, tots els carrers.

I les branques dels arbres que poblen les nostres muntanyes.

Samuel,

Tinc el pit desbocat de ràbia.

És aquí, a l’encaix entre les costelles,

sempre, sempre a l’esquerra,

on em batega un òrgan que ha après a estimar i que ara bombeja a ritme d’injustícia.

Perquè ens van dir que podíem estimar,

que podíem estimar sempre, a tot arreu, a qualsevol moment.

Però a tu no t’ho han permès. A tu i a tantes altres.

L’odi ha apallissat i ha matat a l’amor.

L’odi que es filtra entre pantalles, carrers, sobretaules i paperetes electorals.

L’odi que forada el cor de la gent, que els infla els punys.

Aquí també portem el puny tancat.

Però no venim a apallissar ningú, no venim en nom de la mort.

Si ells porten l’odi, nosaltres responem amb ràbia,

però també amb tendresa, solidaritat i una noció cega de justícia i esperança.

Perquè nosaltres venim en nom de la vida.

En nom de la vida i de l’amor, que és de tots els colors possibles.

Samuel,

Saps què n’he fet de les llàgrimes que em rellisquen pel rostre, se’m claven a la gola, em desboquen el pit i em tanquen el puny?

Les he anat a alliberar al riu i ara són gotes d’aigua que rellisquen avall. Tinc l’esperança que desemboquin a

la mar i que amb el ritme lent o bàrbar de les onades, de les corrents submarines que no conec, arribin a

alguna costa gallega i mullin els peus dels qui t’estimen.

Aquí seguirem cridant el teu nom, el teu nom i el de tantes altres, gràcies a la força i el coratge que ens

inspiren algunes de les nostres veïnes i amigues.

La gent del Col·lectiu Voliaina, que donen la cara, tot i saber que aquest simple gest és perillós.

Però ja ho sabeu, nosaltres venim de part de la vida

i no hi ha cap gest, cap mirada, cap discurs, cap cop, que ens faci negar qui som.

Perquè si ells venen amb grups de 12, 13 o 14,

nosaltres som totes les gotes d’un riu,

amb una força imparable i indomable.

ATUREM LES AGRESSIONS I ELS CRIMS D’ODI.
JUSTÍCIA PER A SAMUEL.