Silencis

Encara que en els últims dies el temps hagi marcat el contrari, jo estic instal·lada en un ritme d’hivern. El verb fer el faig anar lent. Descanso llarg, a l’ample, i escric molt.
Diuen que el fred arribarà de nou per glaçar-nos les galtes i les puntes dels dits. Això rai! Sabem buscar les estonetes de foc i la presencia, sempre volguda, sempre desitjada, d’aquelles que ens acompanyen en el viure.
Pausa. Silenci. Pausa.
Silenci també digital, al blog, a les xarxes.
De vegades fa mandra això de decorar aquest expositor virtual, però m’empenyen les ganes d’explicar-vos històries que potser ja han estat contades, però no d’aquesta manera, no a la meva manera. De compartir amb vosaltres petites descobertes i així reapropiar-nos dels coneixements d’antic, que no vol dir ni vell ni caduc.
Aquests dies vaig acumulant relats de vida (vides de dones, dones amb vida), amb l’orella i la vista atentes, desxifrant-ne els silencis (les omissions), per així poder-los teclejar. Sempre amb aquesta dèria de recopilar les histories d’altres, de posar-les en diàleg amb les meves, de saber que també em pertanyen, que també ens pertanyen. És així quan podem sentir-les nostres, quan les podem defensar i ubicar en el temps i el lloc d’on han estat expropiades en aquests saquejos constants que es fan de la història, en aquestos espolis intencionats. Amb això estic ara, mesos d’escriptura d’un llibre que sembla que sortirà al setembre, el mes del meu naixement.
Aquest és un dels motius dels meus silencis virtuals.
Temps per guardar memòries i deixar-ne registre.
I a la vegada vaig covant algun recital, que aviat anunciaré.
Un recital, com els altres, que m’arriba sense buscar massa i em descobreix el plaer de compartir-me en públic, de posar so a les meves paraules escrites perquè adoptin nova vida, nous sentits i nous sentirs.
Tinc un faristol que des de fa ben poc m’acompanya en el recitar.
Avui us vull explicar d’on ve.
Està fet amb les mans d’Aglart Artesania (@aglart_artesania), mans que saben escoltar i llegir la fusta, que volen treballar-la. Tal com faig jo aquests dies; escoltar i llegir la historia, per després escriure-la. El seu tronc és de corner i la resta és fusta d’un noguer que es va fer massa gran en un jardí de la Pobleta de Bellveí (Pallars Jussà). De tant créixer el van haver de tallar, per risc a que els caigués damunt de casa. A Aglart el van convertir en taulons amb la Bandsaw Mill, una màquina que s’han fet ells mateixos. Els van deixar assecar dos anys i d’allà en van extreure el meu faristol. “Vam passar per diferents processos d’inspiració i just després se’ns va ocórrer la idea de fer-lo el més silvestre possible, simplement amb un tall de tauló directe i que el pal fos un tronc”, m’expliquen. I jo us ho explico a vosaltres, perquè sovint perdem el rastre de les coses (que no sabem d’on venen), perdem el valor que dona saber-les pròximes, conèixer-ne la història, agrair les mans que les han treballat.
Tallem, amb un cop sec, tot allò que ens uneix les unes amb les altres. I després arriba la feinada en reinterpretar aquests vincles extraviats, per construir-los de nou (investigar, guardar, recopilar, acumular). Escoltar, llegir i escriure; transformar. Així és com es modela la memòria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s