Conec un llogaret. És allà, on s’esvaeixen tots els camins,
on emanen tots els rius.
Hi habiten éssers despentinats amb les ales a mig créixer.
Porten el rostre rascat de branques i relliscades;
fulles enganxades als pòmuls bruts de terra humida.
El seu cos és un decorat de cicatrius boterudes, cuixes ensangonades,
fractures esbiaixades.
…………………………………………………………….el vol
……………………………………………………..alçar
Tot per l’obstinació d’aprendre a

Imagina’t tenir una muntanya a dins,
amb totes les seves arestes, amb tots els seus barrancs.
El cims blancs de neu glaçada.
Les bufetades del vent.

Qui no ha sentit la follia?
L’espurna gravada als ulls, com una rosa de foc.

Aquests éssers tenen un exercit de mil dimonis que els dansen per dins,
amb l’ajuda de follets i gnoms han encès una foguera, just rere el melic.
El cor els batega a poc a poc, però bombeja la sang amb desfici.
Calenta.

Existeix un llogaret, allà, on moren tots els camins,
on neixen tots els rius.
Hi habiten éssers despentinats amb les ales destartalades.

—
* Aixalda és un mot pallarès que significa “espurna que salta del foc”