Vida al barri

Inauguro una sèrie de relats que neixen de conversacions surrealistes amb amics i amigues. Idees que ens sorgeixen de cop mentre conduïm distretes el cotxe, païm el sopar amb una copa de vi a la mà o mirem ves a saber què des del sofà. Històries que mereixen ser escrites perquè en el moment d’imaginar-les ens van fer un tip de riure i les anàvem amanint amb detalls que les omplien de vida. Al cap i a la fi, són relats excèntrics no molt allunyats de la realitat.

La primera història de la sèrie es va anar gestant amb un parell d’amics quan conduíem per una urbanització adinerada direcció a La Mola. Quines cases! Mai hi podríem acabar vivint, tret que…

Val a dir que no tinc ni idea de com es viu en aquests llocs, tot és pura ficció, sort en tenim de la ficció, que ens ajuda a palpar tots els mons possibles. Això és #RelatsNoReals!

Al barri hi ha veïns nous, van arribar fa uns dies arrossegant un piano. Quina llàstima, perquè es van enfangar les botes i les puntes de l’abric impol·lut. La pluja havia estovat el jardí d’una casa que portava massa temps sense vida. Ningú se’n pot queixar al barri, hi encaixen perquè no fan soroll, van pulcres al vestir i tenen un cotxe enllustrat. S’han instal·lat ràpid i quan es creuen amb els veïns pel carrer sempre els dediquen un somriure; no es necessita massa cosa més per fer vida aquí. Tota la gent viu de portes endins, trepitgen el carrer per passejar el gos i per treure el cotxe de l’aparcament. Cotxes que entren i surten carregats de bosses de la compra i d’ordinadors portàtils de la feina a ciutat. De vegades per l’acera s’hi passeja un missatger mig perdut que carrega amb un paquet amb certificat d’entrega que normalment firma una jove filipina.

El que no queda clar del tot és quina relació tenen entre ells els nous veïns, són tres noies i dos nois i aquí acostumen a viure-hi famílies amb criatures, però ja se sap que els temps canvien i que ara hi ha nuclis de convivència, així en diuen, per a tots els gustos. Fan goig, vestits al detall i tan joves. Han arreglat el jardí i sembla que fan obres dins la casa, ja tocava, ha passat massa anys buida. Ningú recorda qui són els propietaris o si és d’un banc, a qui no se’n sap gairebé res dels de la vora. Tot es viu de portes endins, és un principi bàsic de convivència. En tot cas, la casa és prou gran pels cinc i que bé toquen el piano!

De tant en tant reben la visita d’amics, es nota que s’escarrassen per fer patxoca, cuiden la imatge fins l’últim detall. I porten bons cotxes, cotxes que no els corresponen massa per l’edat de llargs i foscos que són, ben lluents. Semblen cotxes de pare amb negoci propi. Hi ha jovent que madura ràpid i és d’agrair.

Avui m’he enfilat a la seva finestra i els he observat. Jo no acostumo a fer aquestes coses, però és que em pica la curiositat i aquí no passa mai res que sigui digne d’interès. Vaig fer el mateix fa un parell de mesos per observar la família Galceran, però el que vaig veure no em va agradar gens. La senyora Galceran s’aixecava del terra amb un contorn d’ull que començava canviar de color, dos dies després el tindria blau, lilós, però això no ho sabrien els veïns, perquè ella tan sols sortiria de nit a tirar les escombraries o aniria de casa al cotxe, amb la cara mirant el terra. Des d’aleshores se m’ericen els pèls quan em passa el senyor Galceran pel costat, si se m’acosta gaire l’afuaré.

Bé, el cas és que avui m’he enfilat a la finestra dels joves per observar-los. No hi eren tots, alguns treballaven. Una de les noies, la del cabell ros i curt, s’ha aixecat al veure’m. En aquell moment he dubtat en fugir corrent o quedar-me. La possibilitat de que em volgués acariciar el pelatge m’ha guanyat. Així que m’he quedat immòbil, esperant-la. Ha sortit al carrer amb el seu pijama rosat i se m’ha endut dins de casa. Jo he començat a roncar entre els seus braços, sobretot quan m’ha col·locat sobre la seva falda un cop s’ha assegut al sofà i, ara sí, ha començat a acariciar-me.

– Quin pèl més suau que tens – m’ha dit, mentre jo m’he enamorat de la seva veu i de la manera en què pronuncia cada una de les paraules, a poc a poc, de forma melosa.

– Grrrr, grrrrr, grrrr… – li he donat com a resposta.

De sobte ha aparegut un dels seus companys. Ha allargat un braç cap a mi, per gratar-me el cap. “Bonic”, ha dit. Però la noia l’ha corregit: “Has de dir bonica, que no veus que té tres colors? Tan sols les femelles tenen tres colors, els mascles només en poden tenir fins a dos”.

– Ostres, no ho sabia! Espero que no tothom sigui tan observador com tu, creus que tardaran molt en adonar-se que estem ocupant?

I les veus han començat a sonar llunyanes, mentre jo m’adormia en el jaç de franel·la rosa i les carícies suaus de la noia rossa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s