Quan escrivim, sovint pensem que ho fem des del passat o des del present, és a dir, escrivim sobre alguna qüestió que ens ha travessat en algun moment.

Però fa temps que m’he adonat d’un procés encara més màgic. De vegades escrivim el nostre futur. O dit d’una altra manera, la nostra escriptura invoca el futur, ens trasllada cap a ell.

A mi m’ha passat de forma paradigmàtica amb l’estudi de la cacera de bruixes, amb el parell d’exemples que comparteixo:

Tinc un relat que es diu “L’escala cromàtica de la ràbia” que està inspirat en els judicis per crim de bruixeria a la vall de Siarb (Pallars Sobirà). Al text, menciono la Torre de Vilamur, l’indret on tancaven les acusades i les torturaven. Doncs resulta que anys després d’escriure aquest text, vaig anar a viure a Vilamur. Quan preguntava on estava la Torre, em deien que segurament rere l’església (tot i que això no està confirmat). I sabeu on vivia? Al davant! A la plaça del poble, on hi ha una església enorme de color roi.

Moltes sabreu que m’he dedicat a la difusió de les “Ordinacions d’Àneu”, la primera llei europea contra el crim de bruixeria. Les Ordinacions es van escriure el 1424 al Castell de València d’Àneu (Pallars Sobirà) i en parlo al llibre “Dones al marge” i a l’exposició “Bruixes de dol”. Doncs ara ja fa un anyet que visc a les Valls d’Àneu i l’espai que hi ha sota el Castell de València (on es van escriure les Ordinacions) s’ha convertit en un lloc que estimen i cuidem, on hi ha l’hort i molt sovint les eqües.

És fascinant apreciar com dos espais que havia explorat des de l’escriptura han esdevingut quotidians.

El fet de fer memòria, de mirar al passat, els ha portat al meu futur, que ara és present.

Per això, cada paraula escrita es converteix en un homenatge a la vida de les persones que van trepitjar aquests indrets fa anys i segles; moltes vegades essent víctimes de violències i opressions.

Aquesta és la màgia d’escriure sobre el territori que habites i estimes, una forma de sargir el passat perquè adopti noves formes de futur 💜